Lluny de la gent

És evident que no ha pas sigut el mateix passar el confinament en un pis de la gran ciutat o en un petit poble de muntanya. Per exemple, he patit molt menys que uns amics de Barcelona que s’han estat tres mesos tancats en un vuitè pis. Però des del poble també he sentit que el nostre món s’ha tornat boig, que tot es capgira, res no s’aguanta, quasi tot fracassa. I he pensat que la vida reclosa en un pis deu ser avui el més semblant a la vida d’anacoreta. Per si cal, direm que anacoreta significa, etimològicament, ‘aquell que s’ha apartat’, ‘el qui es retira’. Fet i fotut, el vell grec cínic Diògenes, entaforat en un barril sense voler saber res del món, vindria a ser tan anacoreta com Simeó Estilita, aquell sant que es passà mitja vida dalt d’una columna per no haver de tenir contacte amb la gent.

L’exemple més vistent és el dels anomenats “pares del desert” dels quals parla el Flors Sanctorum, venerables i delirants primitius que fugiren del món i es van refugiar al desert i en llocs quasi inassequibles on anaven conills, no es rentaven ni es tallaven cap pèl, només resant, fent penitència i resistint les temptacions del dimoni a base de penúries, privacions i sacrificis.

El cas de l’esmentat sant Simeó Estilita és especial. Als catorze anys entrà en un monestir i, com que era molt difícil aconseguir llibres per resar, s’aprengué de memòria els 150 salms de la Bíblia per resar-los tots setmanalment, 21 cada dia. Va inventar el cilici, una corda o cinturó amb punxes de ferro que es lligava a la cintura (sota la roba, és clar) per foragitar així les temptacions de la carn –deia–. El van expulsar del monestir perquè en feia un gra massa, i anà a viure quaranta dies en una cisterna seca sense menjar ni beure res, tal com va fer Jesús. Els primers catorze dies resà a peu dret, els següents catorze assegut, i els últims dies ho feia ajagut a terra, ja sense esma. Després se’n va anar a una cova del desert, i es va fer soldar una gruixuda cadena al turmell i l’altre cap en una gran roca. Al cap d’un temps, un superior li va dir que això també era fora de mida, i va ser quan s’instal·là a viure al capdamunt d’una columna, d’on ja no en baixà viu.

Patí molt el tal Simeó per no voler viure entre la gent, i per això el van fer sant. Nosaltres, que ho hem fet per força, també ens mereixeríem la canonització. Suposant que servís per a alguna cosa, és clar.