Les claus de Cuixart

Els vam veure divendres sortir de Wad-Ras, de Puig de les Basses i de Lledoners amb un somriure que s’intuïa sota la mascareta. Més de dos anys de captiveri i l’alegria per l’expectativa de dormir al seu propi llit i de tornar a abraçar la família. Era impossible no sentir alleujament després de tant temps de recordar cada dia que vivim en un Estat que té presos polítics.

Mil dies després, Jordi Cuixart va tornar a creuar la porta d’Òmnium Cultural, i ho va fer com a president perquè els socis el van reelegir mentre era pres a Soto del Real. Un cop dintre, lluny dels focus, els companys i treballadors li van entregar una capseta que havien mantingut ben custodiada tot aquest temps. Cuixart la va obrir i en va treure un joc de claus de la seu nacional d’Òmnium; el seu joc de claus, que havia quedat fora de l’Audiencia Nacional juntament amb totes les seves pertinences aquell 16 d’octubre de 2017 quan hi va entrar amb Jordi Sànchez per declarar i ja no en va sortir. Cuixart va agafar les claus ben fort i va alçar-les amb el puny tancat. I el gest de victòria va ser la gran metàfora del fracàs dels aparells de l’Estat d’escapçar l’independentisme, de matar els líders, d’ofegar el clam de la societat civil. Divendres els presos polítics recuperant les claus de les seves vides ens van fer sentir que, malgrat tot, estem guanyant.

I per això era impossible no celebrar-ho divendres, però vet aquí la crua realitat de dilluns: demà tornaran a dormir a la presó. I dimarts, i dimecres, i dijous, que ja deia Jaime Gil de Biedma que els dies laborables són els que tenen la raó.

Ara que estàvem començant a sentir-nos alliberats potser és el moment de recordar que la repressió continua. Que ells encara són presos, que els exiliats segueixen a l’exili, que hi ha desenes de persones pendents de judici. I de recordar que la lluita antirepressiva no ens pot fer oblidar l’objectiu polític de la llibertat.