Els pecats del piu

Les reli­gi­ons, espe­ci­al­ment les d’ori­gen judaic, com la cris­ti­ana i l’isla­misme, pre­te­nen exer­cir un con­trol i una pena­lit­zació d’un ins­tint tan antic i neces­sari com la pràctica de la sexu­a­li­tat. Una acti­vi­tat natu­ral que actua per pròpia inèrcia i que ha de ten­dir cap a la lli­ber­tat pre­te­nen con­ver­tir-la en una trans­gressió. Afor­tu­na­da­ment, la sexu­a­li­tat és molt més antiga que els sacer­dots i tard o d’hora reprèn el seu camí. Fins i tot els cre­ients més humils tenen més seny. Així, podem sen­tir aque­lla dita en català del sud que fa: “De los pecats del piu, nos­tru senyor se’n riu”, més o menys com “els pecats de la xona Déu per­dona” o aque­lla dels catòlics ita­li­ans: “Il pecato di pan­ta­lone, presta abso­lu­ci­one”. A l’Església catòlica li ha pas­sat com a Amèrica amb la llei seca, que va aug­men­tar nota­ble­ment el nom­bre d’alcohòlics. Ara, després de tanta obsessió amb el sisè mana­ment, el de no car­daràs si no és per fabri­car més catòlics, els sur­ten escàndols per tot arreu per coses que escan­da­lit­za­rien al mateix Dona­tien Alp­honse François de Sade, el marquès diví. Hi ha impli­cats per haver enco­bert o prac­ti­cat la pederàstia des de cape­llans fins a bis­bes. Després d’haver estat edu­cats en la repressió de la seva pròpia con­dició humana, no és estrany que optin per la pit­jor des­vi­ació, atemp­tar con­tra la innocència. De fet, també els edu­quen en la con­vicció que Déu ho per­dona tot, tant que­dar-se amb el canvi de la com­pra com abu­sar sexu­al­ment d’inno­cents. Però tam­poc cal anar tan amunt, els bis­bes, arque­bis­bes i car­de­nals també els per­do­nen. Quan el poder de l’Església era més mani­fest, en aquest aspecte els anava millor. Els semi­na­ris, fins a la pri­mera mei­tat del segle XX, eren plens, i eren molts els pro­vi­nents de cases humils que hi veien l’única pos­si­bi­li­tat per desen­vo­lu­par l’intel·lecte. A banda, el ter­cer fill d’una casa rica s’entre­gava a l’església fos burro, llest, pro­miscu o cèlibe, i ells l’accep­ta­ven. Va ser un fet força comú que molts cape­llans for­mes­sin una família sense pen­jar la sotana. Quan era molt evi­dent, el bis­bat els solia enviar a alguna parròquia amb poca gent. Era tan habi­tual que se’n feien refranys com aquell cas­tellà: “Nunca digas de esta agua no beberé ni este cura no es mi padre.” O aquell acu­dit en què un capellà diu: “És curiós, tot­hom em diu pare menys el meu fill, que em diu senyor oncle.” Amb en Franco van arri­bar a tenir un poder il·limi­tat, però mai van poder evi­tar que el seu amic, un dels homes que havia aju­dat en la sal­vació de l’Espa­nya Una, Grande, Libre, Apos­to­lica y Romana, el tenebrós gene­ral Millan Astray (el mecano de la legió), fos un cli­ent assidu dels millors bor­dells de Madrid i des­plegués la seva guàrdia a la porta d’on es des­fo­gava. El car­de­nal Segura estava segur que ani­ria a l’infern, i ell, que “dels pecats del piu, nos­tre senyor se’n riu”.