Els pecats del piu

Les religions, especialment les d’origen judaic, com la cristiana i l’islamisme, pretenen exercir un control i una penalització d’un instint tan antic i necessari com la pràctica de la sexualitat. Una activitat natural que actua per pròpia inèrcia i que ha de tendir cap a la llibertat pretenen convertir-la en una transgressió. Afortunadament, la sexualitat és molt més antiga que els sacerdots i tard o d’hora reprèn el seu camí. Fins i tot els creients més humils tenen més seny. Així, podem sentir aquella dita en català del sud que fa: “De los pecats del piu, nostru senyor se’n riu”, més o menys com “els pecats de la xona Déu perdona” o aquella dels catòlics italians: “Il pecato di pantalone, presta absolucione”. A l’Església catòlica li ha passat com a Amèrica amb la llei seca, que va augmentar notablement el nombre d’alcohòlics. Ara, després de tanta obsessió amb el sisè manament, el de no cardaràs si no és per fabricar més catòlics, els surten escàndols per tot arreu per coses que escandalitzarien al mateix Donatien Alphonse François de Sade, el marquès diví. Hi ha implicats per haver encobert o practicat la pederàstia des de capellans fins a bisbes. Després d’haver estat educats en la repressió de la seva pròpia condició humana, no és estrany que optin per la pitjor desviació, atemptar contra la innocència. De fet, també els eduquen en la convicció que Déu ho perdona tot, tant quedar-se amb el canvi de la compra com abusar sexualment d’innocents. Però tampoc cal anar tan amunt, els bisbes, arquebisbes i cardenals també els perdonen. Quan el poder de l’Església era més manifest, en aquest aspecte els anava millor. Els seminaris, fins a la primera meitat del segle XX, eren plens, i eren molts els provinents de cases humils que hi veien l’única possibilitat per desenvolupar l’intel·lecte. A banda, el tercer fill d’una casa rica s’entregava a l’església fos burro, llest, promiscu o cèlibe, i ells l’acceptaven. Va ser un fet força comú que molts capellans formessin una família sense penjar la sotana. Quan era molt evident, el bisbat els solia enviar a alguna parròquia amb poca gent. Era tan habitual que se’n feien refranys com aquell castellà: “Nunca digas de esta agua no beberé ni este cura no es mi padre.” O aquell acudit en què un capellà diu: “És curiós, tothom em diu pare menys el meu fill, que em diu senyor oncle.” Amb en Franco van arribar a tenir un poder il·limitat, però mai van poder evitar que el seu amic, un dels homes que havia ajudat en la salvació de l’Espanya Una, Grande, Libre, Apostolica y Romana, el tenebrós general Millan Astray (el mecano de la legió), fos un client assidu dels millors bordells de Madrid i desplegués la seva guàrdia a la porta d’on es desfogava. El cardenal Segura estava segur que aniria a l’infern, i ell, que “dels pecats del piu, nostre senyor se’n riu”.