President periodista

Ha de ser molt difícil ser president de la Generalitat, i a la vegada periodista, i no fer-se a sobre totes les notícies que, en rigorosíssima exclusiva, passen per les teves mans a cada moment. El més llaminer dels homes pateix quan ha de mirar cap a un altre costat davant d’una plata de lioneses acabades de compondre a l’obrador, i el més ximple dels ximples esdevé un individu irreconeixible quan una tarda xafogosa de juliol no surt al carrer amb coll alt i abric de llana. Qui n’és, de periodista, no pot deixar de mirar-se el món des de l’òptica del titular a sis columnes; és una malaltia, un verí, ho mana l’ofici.

Ha de ser molt difícil haver-te guanyat la vida d’allò que has cantat perquè ho has vist o has anat expressament a veure-ho i, de cop i volta, passar a viure per ser vist i per ser cantat, obligat a emmudir i havent d’escoltar el cant dels altres. Ha de ser molt difícil ser dipositari de la veritat i haver-te de conformar amb la veritat dels altres.

Ai las, la veritat! Vet aquí el gran problema. A qui pertany? De qui és la pàtria? El periodista obligat a dir la veritat als seus lectors mor en la seva essència quan esdevé polític, aquest vell ofici que s’exerceix a còpia de modelar la realitat a conveniència i viure al fil de la mitja veritat i la mitja mentida.

En Carles Puigdemont periodista s’ha acabat fent a sobre 600 pàgines de notícies, un deliri d’informació fins ara encapsulat. El Puigdemont polític en actiu és, per a molts, el president legítim, l’as que queda a la màniga. La pregunta, doncs, està servida; veritat o mentida? Faroleja o està disposat a guanyar l’última partida?