Opinió

Monarquia avui

Si es prova la seva responsabilitat, que la justícia sigui “igual per a tothom”

En el pas­sat la monar­quia s’iden­ti­fi­cava amb el poder abso­lut i en tots els àmbits públics: fer lleis, con­dem­nar a mort, con­ce­dir pri­vi­le­gis. Sols manava una per­sona, divina o repre­sen­tació de la divi­ni­tat, i la resta obeïa. No sem­pre va ser here­ditària, hi va esde­ve­nir per evi­tar la lluita des­pi­e­tada entre aspi­rants a acon­se­guir la corona. Per a Plató, el millor dels règims polítics si qui ostenta la corona és el millor per exer­cir el poder; altra­ment no hi ha monarca, sinó tirà.

En l’actu­a­li­tat, però, el seu caràcter és sols (sols?) simbòlic, d’aquí la con­tra­sig­na­tura dels seus actes. Ara reg­nar no és manar en el sen­tit jurídic de la paraula, la qual cosa equi­val a dir que el rei no és el sobirà. I ni tan sols és impres­cin­di­ble: en els estats democràtics la capçalera de l’Estat pot ser simbòlica (Itàlia o Espa­nya) o efec­tiva (Estats Units, França). En el cas de les capçale­res simbòliques, algu­nes com­par­tei­xen amb els caps d’estat amb poders el fet de ser elec­ti­ves, com és el cas d’Itàlia o Ale­ma­nya. Altres, com Angla­terra, Noru­ega, Dina­marca, Bèlgica, Holanda... són here­ditàries. En totes hi ha hagut escàndols, cor­rup­te­les, cri­sis, i en cap s’ha plan­te­jat que la per­sona i el càrrec fos­sin la mateixa cosa. Fins ara i aquí.

Vist el caràcter simbòlic de la monar­quia, fora temp­ta­dor dir que la ins­ti­tució és un ana­cro­nisme, i de fet ho seria si en política l’única cosa que comptés fos el dret. Sabem, tan­ma­teix, quina rellevància (a Cata­lu­nya en els dar­rers temps n’hi hem donat molta) poden tenir els dis­cur­sos regis, apa­rent­ment inno­cus, con­sen­su­ats sem­pre amb el govern de torn. De fet, diu la Cons­ti­tució que el rei arbi­tra i modera les ins­ti­tu­ci­ons. No és casual. Té a veure amb la com­ple­xi­tat ter­ri­to­rial ideològica d’Espa­nya. Si dei­xem a banda els que mai han vol­gut for­mar-ne part, la resta hauríem d’adme­tre que en el cas d’Espa­nya dei­xar a la sort d’una elecció la més altra repre­sen­tació de l’Estat fora teme­rari: si ni tan sols som capaços de con­sen­suar els vocals del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial, serem capaços de dis­cer­nir qui fora el millor pre­si­dent per a la república? Per no par­lar de totes les ins­ti­tu­ci­ons a Cata­lu­nya la qual elecció es troba blo­que­jada per manca de con­sens.

Arri­bats aquí, no es pot des­triar la presa de posició sobre l’afer Joan Car­les I de la visió que cadascú tin­gui de la monar­quia, ni dis­tin­gir el mèrit o el demèrit de la ins­ti­tució de la lloa o crítica que per bar­ris s’està fent de la tran­sició. La dinas­tia borbònica és la legítima hereva de la corona espa­nyola, però vist el paper que hi va jugar en relació amb Cata­lu­nya en el segle XVIII i també ara en el segle XXI, i tenint en compte que Franco va pre­fe­rir Joan Car­les al seu pare, Joan, sem­pre hi haurà qui cri­ti­qui una posició o una altra. Crec que hi ha més de posi­tiu que de nega­tiu en el compte de resul­tats envers una Cata­lu­nya que durant molt de temps va fer gala del seu prin­ci­pat de Girona, de “la nos­tra” infanta i d’un auto­go­vern de nivell impen­sa­ble en temps pas­sats, tot i que sem­pre sigui millo­ra­ble. Una fugida cap enda­vant en el 2017 va ten­sar tots els res­sorts.

En un temps no gaire llunyà hi havia a Espa­nya monàrquics que tit­lla­ven Joan Car­les I de traïdor (com molts fran­quis­tes!) i gent que s’auto­pro­cla­mava joan­car­lista fins i tot des de les files repu­bli­ca­nes. Para­do­xes d’un temps sin­gu­lar que tran­sità de la dic­ta­dura a la democràcia ves­sant menys sang que en qual­se­vol revo­lució, perquè ja se n’havia ves­sat fins a la nàusea. També ell tenia una cort, més ple­bea i par­ve­nue que en cap altre lloc, però tan dis­po­sada a riure les gràcies del monarca i la seva família i a mirar cap a una altra banda com l’ano­me­nada soci­e­tat civil, la classe política i un llarg etcètera en els quals ens hi tro­baríem tot­hom per acció o omissió. Ara toca per­fi­lar la figura de la invi­o­la­bi­li­tat en ter­mes de democràcia, encara que sem­bli oxímoron. Si es prova la seva res­pon­sa­bi­li­tat, que la justícia sigui “igual per a tot­hom”. Fins ales­ho­res, dei­xem per a la premsa rosa la seva ubi­cació, i per a la groga peti­ci­ons absur­des o con­tra­dictòries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia