El vent

Que podem apren­dre del pas­sat és una veri­tat inqüesti­o­na­ble. Ara, treure’n lliçons per mirar de no come­tre els matei­xos errors que van come­tre els que ens han pre­ce­dit, ja és una altra cosa. No tot­hom ho vol veure ni ho vol inter­pre­tar. Ens pen­sem que com que hem evo­lu­ci­o­nat som millors i tenim més eines que els nos­tres avant­pas­sats per afron­tar i ento­mar els tràngols i els cops de vent que ens infli­geix la vida. Els faig aquesta reflexió perquè acabo de lle­gir una novel·la i se’n desprèn jus­ta­ment això que els deia. I pot­ser els pot apor­tar una pers­pec­tiva que els pots aju­dar en el dia de cada dia. Una novel·la que ens demos­tra que és bo i salu­da­ble mirar cap al pas­sat i cap a aquells, sobre­tot aque­lles, les dones, que ens han pre­ce­dit, per mirar d’apren­dre com s’ho van fer per tor­nar-se a aixe­car allà on el revés de la vida les havia fet caure. Els parlo d’Ànima de tra­mun­tana, de Núria Espo­nellà, que ha meres­cut el 53è premi Pru­denci Ber­trana. Espo­nellà ens con­vida a fer aquest exer­cici a par­tir d’una de les dues pro­ta­go­nis­tes, una arqueòloga que furga en la terra per des­co­brir i enten­dre les comu­ni­tats que ens han pre­ce­dit i tro­barà el des­llo­ri­ga­dor als pro­ble­mes que el tena­llen ara, en ple segle XXI. La clau és el res­pecte pels que ja han tre­pit­jat aquest món i la volun­tat de conèixer com s’ho van fer per reei­xir en moments com­pli­cats i de canvi. I Espo­nellà farà que ho enten­guem a través d’una nar­ració molt ben tre­nada a cavall de dues èpoques en la qual veu­rem que ens convé recon­nec­tar amb nosal­tres matei­xos, amb les nos­tres arrels, amb la terra. I fer-ho a través dels nos­tres ances­tres, perquè el seu espe­rit no se l’ha pas endut el vent.