Campanya

Ja sabem que, en política, la campanya electoral és un estat permanent, però també és veritat que, des de la inhabilitació del president de la Generalitat, se sent més fort el tam-tam de les urnes. En una entrevista dimarts a Catalunya Ràdio, l’exconseller Mundó retreia a Torra que, durant el seu mandat, no hagués formulat una proposta política clara al conjunt de l’independentisme. I, gairebé de forma immediata, el president inhabilitat li replicava a Twitter parlant de “desobediència” i “ruptura democràtica”. Tenim, en l’univers independentista, dues visions enfrontades sobre el camí a seguir per assolir el que se suposa que és l’objectiu compartit, l’Estat propi. La rupturista i la pragmàtica. A una banda, els del “mandat” de l’1-O, la “confrontació intel·ligent” amb l’Estat, l’autonomisme com un “obstacle”. A l’altre, els de la gestió eficaç, els espais de negociació amb Madrid i l’“eixamplar la base”. Però si uns es perden en la retòrica èpica i difusa, els altres no acaben d’explicar com superar els límits que imposa l’autonomisme. Falta concreció i, no cal dir-ho, capacitat de sumar amb el soci-rival per multiplicar el potencial d’un vot que no desertarà de l’independentisme mentre continuï la repressió. Descuidar aquesta responsabilitat pot acabar passant factura.