Una mà d’hòsties

No fa gaire, l’Audiència de Barcelona va obrir judici oral contra quatre de les persones que van enviar alguns dels 8.906 missatges amenaçadors a la Marta Torrecillas, la funcionària que va ser brutalment agredida per la policia quan l’1-O, a l’IES Pau Claris; entre d’altres coses, un antiavalots amb pinta d’astronauta armat li van tòrcer tres dits. Després de ser atesa en una ambulància, la Marta va venir a Fort Pienc per votar, i en veure la seva mà embenada li vaig preguntar què havia passat. Convençuda que tenia els dits trencats –li ho havien dit els sanitaris– ho va comentar als mitjans (i a mi) aquell dia; després, va resultar que només tenia un dit lesionat, cosa que, poc després, va aclarir en un programa de TV3. A l’inoblidable Enric Millo li va faltar temps per qualificar-la de mentidera confessa i el web ultradretà ForoCoches va publicar les seves dades personals, de manera que va començar a rebre l’allau d’amenaces esmentada, una campanya d’assetjament que encara continua, fins al punt que la Marta està pensant seriosament d’abandonar el país. L’única explicació possible per a tant d’odi ininterromput és que els defensors de la Pàtria consideren que ella és una prova que la violència policial de l’1-O era una invenció, tal com volen creure, alhora que saben perfectament que era ben real. O sigui, pateixen d’una dissonància cognitiva colossal, la mateixa dissonància que va inspirar l’Enric Millo a parlar d’una coneguda marca de líquid rentavaixelles com si fos una arma ofensiva, durant un dels judicis més imaginatius de la història recent d’Europa.