Puritanisme

L’artista sud-africà William Kentbridge (que té aquests dies una important exposició al CCCB) comentava a propòsit de la Covid que hom detecta un retorn al puritanisme. El distanciament forçat, la separació dels cossos, etc. estan generant, deia l’artista, un puritanisme “científicament respectable”. La pandèmia ens està canviant i ens canviarà en direccions que són, encara, difícils de preveure. Històricament, el puritanisme se sol entendre com una estratègia clau en el desenvolupament del capitalisme. Max Weber hi veia una hàbil manera de superar els requeriments de l’ètica cristiana en un món llançat als guanys que reportaven les polítiques colonials. Era urgent trobar la manera de justificar la nova riquesa obviant la dubtosa moralitat dels beneficis. En l’ètica puritana es donava per fet que la prosperitat personal era el senyal inequívoc de tenir Déu a favor. Els rics ho eren perquè estaven ungits amb la gràcia del Creador. Sabent això, el purità era partidari d’evitar fer ostentació de les seves riqueses. L’adopció d’aquesta visió de la jugada va ser crucial per a l’economia d’alguns països i, no cal dir, fundacional en l’èpica dels EUA... El concepte de puritanisme ha donat moltes voltes. Actualment, l’associem amb una beateria més o menys hipòcrita, la doble moral o la renúncia als plaers del món. Un humorista americà en va fer una definició d’afinada penetració psicològica: “Un purità és un que es passa la vida sospitant que sempre hi ha gent que, en algun lloc, s’ho està passant molt bé.” La pandèmia actual projectarà nous matisos a un concepte que –per adhesió o per rebuig– modula la nostra manera de viure la vida.