Madrid dispara xafarderies

Va haver-hi uns anys en què a Madrid cre­ien que podien atu­rar l’expansió de l’inde­pen­den­tisme uti­lit­zant la cor­rupció com a arma de des­pres­tigi. Al cap­da­vall, durant dècades el sis­tema polític català no era més que un sub­sis­tema de l’espa­nyol i, per tant, con­te­nia una xarxa espessa de favors, comis­si­ons, diners opacs i empre­ses ami­gues. Era fàcil, per tant, acti­var inves­ti­ga­ci­ons selec­ti­ves ori­en­ta­des a dina­mi­tar la cre­di­bi­li­tat dels líders d’aquell cata­la­nisme que anava tor­nant-se inde­pen­den­tista. El símbol de tot això és la cai­guda de la família Pujol i la imatge dife­ren­cial que se’n va deri­var. Dels dos grans par­tits de la Cata­lu­nya autonòmica –ambdós comis­si­o­nis­tes igual–, CDC és recor­dada gai­rebé exclu­si­va­ment per la cor­rupció. El PSC, per con­tra, manté sigles i lide­rat­ges tan antics com el de Miquel Iceta.

El cas, però, és que van pas­sar els anys i els escor­colls de la Guàrdia Civil no cau­sa­ven l’efecte bus­cat. Ales­ho­res van començar les cam­pa­nyes de difa­mació, com aquell compte suís que van atri­buir a Xavier Trias en plena cam­pa­nya elec­to­ral o les insi­nu­a­ci­ons per­ma­nents res­pecte a qual­se­vol sub­venció pública. Tot ple­gat va con­tri­buir a fer créixer la des­con­fiança de l’opinió pública no pas con­tra l’inde­pen­den­tisme sinó res­pecte a les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les, jut­ges i poli­cies inclo­sos. Les ràtzies poli­ci­als i la sentència del Suprem no van fer res més que apro­fun­dir aquest recel. I ara hem entrat en la ter­cera fase. Sense cor­rupció real ni faci­li­tat per calum­niar, ja només els queda la tafa­ne­ria. L’ope­ració Vol­hov és això, ara ens envien inti­mi­tats i xafar­de­ries. L’últim car­tutx de la pro­pa­ganda espa­nyo­lista és de fogueig.