El delegat de la Generalitat a Perpinyà ha passat de ser una expressió institucional d’identitat compartida a banda i banda de la frontera a –de forma abrupta– exemplificar la inoperància política de l’independentisme català. La intervenció parlamentària, menyspreativa i humiliant, d’aquell noi del PSC ha adquirit categoria de símbol, un senyal amb el qual l’unionisme aconsegueix subratllar i destacar la derrota estratègica del conjunt del catalanisme negant-ne la legitimitat i els fonaments històrics. Més encara quan el currículum del delegat no indica cap mena de relació ni amb la Catalunya del Nord ni amb les funcions que se suposa que està desenvolupant en el seu càrrec de prop de cent mil euros anuals.

Però el més paradoxal és que el xicot en qüestió ni tan sols simpatitza amb els àmbits socials i culturals de la Catalunya del Nord, ni tampoc amb els objectius que han treballat els seus antecessors en el despatx. Tots ells, de fet, n’han demanat la destitució, amb una unanimitat insòlita tenint en compte que provenen d’èpoques i partits diferents. Però, tot i així, el govern de Salvador Illa ha decidit donar suport explícit al pitjor delegat imaginable. I això sí que és políticament significatiu.

En definitiva, si aquest xicot no té currículum, ni experiència, ni gestió que explicar. Si ningú des de la Catalunya del Nord ha sortit a defensar-lo, ni en consta cap èxit ni projecte. Si considera que –com ha explicat en seu parlamentària– la Catalunya del Nord no existeix, el Rosselló tampoc, que la llengua catalana s’ha perdut i que aquell territori és un departament més de l’administració francesa... Tot plegat només pot indicar que la Generalitat paga aquell sou astronòmic per demostrar, amb la màxima claredat possible, que l’independentisme ha perdut i que, de la mateixa manera que al nord només hi ha França, al sud només hi ha Espanya.