Veritats que són mentida

Tots sabem que hi ha tantes veritats com persones. Fins i tot diria que més veritats que persones, ja que n’hi ha que són capaces de tenir i de conviure amb diverses veritats alhora.

De la mateixa manera també és conegut que des d’antic les societat i les cultures s’han aglutinat al voltant d’unes veritats compartides, acceptades com a pròpies pels individus que configuren la col·lectivitat. Aquestes veritats comunes han estat construïdes amb interessos més o menys legítims per part de les elits que han ostentat i exercit el poder. Aquestes minories, per tal de mantenir els seus privilegis, han creat unes estructures encarregades de difondre i socialitzar les seves veritats per tal de mantenir-ne la vigència com a mecanisme de control social. L’assimilació cultural ha estat la manera més efectiva d’imposar i perpetuar aquest marc, i les religions en són el més sofisticat i alhora pervers exemple.

Fins aquí res de nou. Aquesta dinàmica ve de molt lluny, probablement des de les primeres comunitats d’homínids que es van organitzar a recer d’unes veritats ancestrals. I ha perdurat fins fa ben poc. Tanmateix, amb l’eclosió primer d’internet i especialment de les xarxes socials després, ha emergit un factor determinant que ha posat en crisi aquest model d’organització social: les elits ja no tenen el monopoli, ni per tant el control, dels canals a traves del quals inoculen les seves veritats. Ara cada individu pot escollir a quina font d’informació accedeix i per tant a quines veritats rendeix lleialtat. El sistema trontolla, i en aquest context d’incertesa apareixen les fake news o notícies (veritats) falses (mentida), com un intent desesperat de crear certeses per mantenir la influència.

En el paradigma vigent durant milers d’anys qui tenia les “veritats” tenia el poder, i qui dominava els canals regulava l’accés i la distribució d’aquestes. Actualment això ha canviat de manera radical i per primera vegada a la història els canals són múltiples i, teòricament, de lliure accés i per tant les veritats ja no són patrimoni exclusiu de ningú, i cadascú s’adhereix a les que millor resolen els seus dubtes o satisfan les seves necessitats.

Aquesta suposada liberalització de les veritat ens fa més lliures i ens humanitza en la mesura que ens fa menys dependents d’uns intermediaris interessats. Però també hi ha el risc que ens faci més individualistes i ens desmembri com a societat. Personalment crec que necessitem unes veritats compartides, cada col·lectivitat les seves, que ens cohesionin i ens estructurin com a comunitat. La diferència, per a mi, respecte el marc tradicional de veritats dominants imposades són tres. Per un costat l’essència que inspira i la pràctica que vertebra aquestes veritats comuns hauria de ser el bé comú i no pas els interessos particulars d’uns pocs. Per altre costat caldria evidenciar que aquestes veritats sobre les que configurem les nostres identitats col·lectives són arbitràries i no revelades, i per tant són revisables i no dogmes inqüestionables. I finalment l’assumpció d’aquestes veritats hauria de poder ser voluntària i temporal, i no una adhesió imposada i vital. Sona ingenu. Certament. Però l’alternativa ja la sabem: la servitud existencial a unes veritats que són mentida.