Opinió

Tribuna

Els espais que encara no hi són

“El franquisme no tolerava, especialment, la dissidència de les dones, que va voler tornar a les cases, i és així que nosaltres vam ser doblement reprimides, humiliades i vexades. No ho oblidem.

Com és que la comissaria de Via Laietana a Barcelona continua essent seu de la Policía Nacional? Pregunta retòrica perquè du implícita una resposta relativa al fet que el manteniment de l’ús policial d’aquest espai de la repressió simbolitza la pervivència del franquisme en una democràcia condicionada. Quaranta anys després de la mort de Franco, el 2017, el Congrés dels Diputats tot just va aprovar el traspàs de l’edifici a institucions catalanes per convertir-lo en un museu de la memòria pel que fa a la repressió de la dictadura, però també a la resistència d’aquells que, entre altres llocs, van ser torturats a la prefectura de Via Laietana, on operava la sinistra Brigada Político-Social. Passats tres anys, amb tot el que ha passat a Catalunya i potser en part per tal circumstància, no s’ha fet efectiu el traspàs i és així que, en lloc de convertir-se en un espai de memòria de la repressió, d’alguna manera s’hi segueix exercint.

Per això, Òmnium Cultural ha produït un documental que, visible a través de YouTube des del passat 20 de novembre, du per títol: “Què fem amb els espais de la repressió franquista?” Una altra pregunta retòrica perquè la resposta no és altra que fer-ne espais de memòria, com n’hi ha en països on s’han desenvolupat altres polítiques per les quals els criminals al servei de les dictadures respectives ni n’han sortit impunes ni han continuat exercint com si res funcions i càrrecs en democràcia. Dedicant-lo a la memòria de la lluitadora antifranquista Maria Salvo Iborra (1920-2020), el documental cita l’historiador Josep Fontana: “Davant la transició, el franquisme va pactar la seva pròpia supervivència.”

El documental fa presents tres centres de referència que suposen una apropiació ciutadana d’edificis on va exercir-se el terror per construir-hi la cultura del “mai més”: El Museo Sitio de la Memoria ESMA de Buenos Aires, que, inaugurat el 2015, és on hi va haver l’anomenat Ministeri d’Educació de Marina i que, durant la dictadura argentina, va esdevenir un centre clandestí de detenció, tortura i extermini; el Museu do Aljube Resistència e Liberdade de Lisboa, que, també obert el 2015, ha reconvertit una presó política durant la dictadura de Salazar; i l’Stasimuseu, que, ja l’any 1990 i és així que poc després de la caiguda de la dictadura comunista de la RDA, va instal·lar-se en el mateix edifici al Berlín oriental del Ministeri de Seguretat, que desplegava una vigilància ciutadana que va arribar a disposar de 90.000 agents. Amb el testimoni viu d’Alejandra Naftal i de Rita Rato, directores respectivament de l’ESMA i del Museu d’Aljube, des d’aquests centres es remarca la importància de no oblidar la repressió per evitar que es repeteixi i per contribuir al desenvolupament d’una democràcia real i així més justa i igualitària, però també d’homenatjar-ne les víctimes fent present el valor de la seva lluita i resistència com a inspiració; la funció educativa d’aquests espais de memòria, sobretot per a les noves generacions; la conveniència de mostrar els arxius per saber com funcionava la maquinaria de la repressió. I és així que formulo una altra pregunta retòrica: com és que no hi ha cap museu de la memòria sobre el franquisme?

Comptant amb altres intervencions, com ara la del periodista Antoni Batista, que va fotocopiar la documentació de la Brigada Político-Social (depositant-ho a la UB) quan estava a la Casa Vilardell abans de ser enviada a l’Arxiu Històric de la Policia Espanyola, el documental colpeix amb el testimoni de tres persones detingudes a Via Laietana que expliquen les tortures i humiliacions sofertes a Via Laeitana: el sindicalista Carles Vallejo, que recorda com el comissari Genuino Navales va dir-li, i no va equivocar-se, que era un policia amb en Franco i que ho seria amb el que vingués després; Pep Martínez, antic dirigent de Bandera Roja; i l’advocada Pilar Rebaque, de la Comissió de la Dignitat, que vindica que la presó de la Trinitat també es converteixi en un espai de memòria: allà les monges, creuades evangèliques de Cristo Rey, volien reeducar les presoneres. Recorda Rebaque: el franquisme no tolerava, especialment, la dissidència de les dones, que va voler tornar a les cases, i és així que nosaltres vam ser doblement reprimides, humiliades i vexades. No ho oblidem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.