Opinió

opinió

Els docents, ignorats

Ja tenim sobre la taula una nova llei d’educació, la Lomloe, que ve a substituir la Lomce, aquella que volia espanyolitzar els alumnes, sobretot els catalans. Una llei que ja venia d’una d’anterior del PSOE. Amb això serà la novena llei des de l’LGE de l’any 1970. Els partits de la dreta s’hi oposen i amenacen de canviar-la quan governin com en tot allò que no coincideix amb el seu ideari polític. Canviar lleis essencials per a un país cada cop que s’arriba al poder és la prova que demostra que el que menys importa és el progrés dels ciutadans. En un sistema de govern en què les alternances són freqüents, els canvis anunciats introdueixen més inestabilitat a l’existent, cap objectiu d’estat, exclusió i indiferència. Són visions excloents i no inclusives, sectàries i retrògrades, allunyades de les necessitats democràtiques. Una llei que no està aprovada i que ja és contestada als carrers amb la demagògia pròpia d’aquells que defensen els privilegis d’una minoria. Naturalment, qualsevol llei és millorable, però en la base del debat hi ha d’haver el sentit de justícia social, equitat i resposta a la diversitat en l’exercici del dret a l’educació. I en això la responsabilitat és del poder legislatiu i dels representants democràticament escollits. Però ja sabem qui són tots aquests que formen l’Espanya profunda. La llei orgànica del dret a l’educació, LODE, de l’any 1985, va regular amb força encert el règim de concerts i les obligacions associades, bàsicament per la impossibilitat dels governs d’assumir com a pública tota la població escolar. Es venia d’una etapa fosca i l’escola privada gaudia d’un prestigi i un reconeixement que no tenia la pública malgrat que aquesta impartís una educació d’alta qualitat. Eren moments d’equilibris inestables que encara duren quan es toca allò de contribuir a l’equitat social i a l’educació inclusiva. Els partits de dretes s’emparen en la llengua i la religió per mantenir la discriminació dels alumnes per condicions socials, intel·lectuals, culturals, econòmiques i ètniques. Em va tocar part de la responsabilitat de distribuir equilibradament les NEE entre totes les escoles que rebien fons públics i puc donar fe de les dificultats trobades i dels equilibris realitzats. Els acords per a la distribució de l’alumnat entre tots els centres sostinguts amb fons públics no van estar exempts de polèmiques per part de determinades titularitats de centres privats, que veien alterada amb les decisions preses la seva composició social. Més encara, avui costa d’entendre aquells arguments en la defensa de determinats privilegis quan visites la zona alta de la Barcelona benestant i la compares amb les escoles amb barracons o les de barris vulnerables. És per això que la nova llei no acontentarà a tothom, perquè no hi ha coincidència d’interessos, hi ha molta demagògia i afany de poder, però hem d’acceptar que farà un pas més cap a la justícia social. I ens preguntem: algun polític té present que ens hauríem d’oblidar del fet d’ensenyar i ens hauríem de centrar més en el fet d’aprendre? Algun representant polític de la dreta pensa que aquestes lluites, lluny d’un pacte assenyat per a l’educació, només generen desmotivació, desconfiança i escepticisme entre els docents? Se’ls ha consultat? Però d’això no ens en salvem tampoc com a Catalunya. Un informe que la Inspecció Educativa va realitzar a finals dels 90 sobre els concerts educatius a Catalunya i les quotes a fundacions i a activitats complementàries va dormir un temps en un calaix del Departament d’Educació, ignorant les reiterades peticions d’informació que, sobre el document, es feien des del Parlament de Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.