Opinió

Tribuna

Elogi de l’abstenció

“Ja no està en joc la independència, ni tan sols el benestar, sempre precari d’altra banda. Està en joc la dignitat

No pas cap deter­mi­nació, sinó els meca­nis­mes legals acti­vats per defecte por­ten, si un fet sobre­humà no ho can­via, aquesta pobra, trista, bruta i dis­sor­tada pàtria a elec­ci­ons autonòmiques el febrer vinent. Trio el terme amb tota la mala llet que es vul­gui, perquè això és el que seran, i amb resul­tats com a màxim tan min­sos com els que fins ara ens han estat abo­cats: com a màxim, dic, perquè crec que seran encara pit­jors.

En un arti­cle recent, Andreu Bar­nils medita sobre les prer­ro­ga­ti­ves del votant, i con­clou que, mal que un ins­tint l’impulsi en direcció contrària, té intenció d’anar a votar, perquè si el vot inde­pen­den­tista –al qual se subs­criu– torna a ser impor­tant, el rei­te­rat incom­pli­ment de pro­me­ses elec­to­rals posarà en evidència els polítics cor­res­po­nents, i se sen­ti­ran obli­gats, com a mínim, a una reflexió amb con­seqüències més cons­truc­ti­ves que les que pro­vi­nents d’ante­ri­ors elec­ci­ons la població pateix actu­al­ment.

L’opció m’il·lus­tra més sobre l’excel·lència ciu­ta­dana de l’arti­cu­lista que sobre les opci­ons de millora de la causa. M’agra­da­ria subs­criure la seva edi­fi­cant expec­ta­tiva, però em temo que la situ­ació és molt més fotuda. La casta política cata­lana en pes s’ha esllan­guit en un con­for­misme de der­rota i pos­si­bi­lisme a la baixa, del qual no veig altra via de sor­tida que la reno­vació radi­cal de les indivídues i els indi­vi­dus, escas­sa­ment via­ble atès com estan anqui­lo­sa­des i cor­rom­pu­des –en tots els aspec­tes– les ins­ti­tu­ci­ons.

Mal que esti­gui exten­sa­ment rela­tada i ana­lit­zada, no deixa de ser admi­ra­ble la manera com per­so­nes curu­lles de bones idees i inten­ci­ons arri­ben a càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat, i els excel·lents propòsits s’esva­ei­xen en una boira d’inde­fi­ni­ci­ons, impos­si­bi­li­tats i rela­ti­vis­mes. Com que­den en no res. La meva bona amiga Laura Borràs, posem per cas, de qui em cons­ten la seva deter­mi­nació i clare­dat de pen­sa­ment, com s’ho farà per convèncer l’elec­to­rat que aquest cop el par­tit –si els resul­tats ho per­me­ten– farà allò que no ha estat capaç de fer quan n’ha tin­gut l’ocasió? Quin meca­nisme incita l’elec­to­rat a votar pro­pos­tes que sap que no arri­ba­ran a bon port? El del mal menor? El deu­tor d’una idea sacri­fi­cial i heroica de la pròpia consciència? L’espe­rança d’un revul­siu –com el cas del col·lega Bar­nils?

Els mals que han estat asse­nya­lats i no s’han resolt s’han de con­ti­nuar asse­nya­lant: obte­nir la inde­pendència és una jugada d’alt risc, i cal apos­tar fort per gua­nyar. No s’hi pot aspi­rar sense pagar-ne el cost. Part de la població –sufi­ci­ent o no, cal­dria veure-ho– ha demos­trat amb els fets que hi està dis­po­sada. Està clar que els polítics no.

Què es pot fer per recu­pe­rar la con­fiança del poble? Com que desac­ti­var la desac­ti­vació de la decla­ració d’inde­pendència –sí, soc devot de Groucho Marx– gràcies a les mecàniques par­la­mentàries és invi­a­ble, cal una acció en l’àmbit exe­cu­tiu. Una de facilíssima: dei­xar anar els pre­sos polítics. Apro­fi­tar vacan­ces, la fat­xeda empa­ves­cada en eflu­vis de cali­mocho i car­ri­azo, per enviar-los tots a Bèlgica, i anar-se-n’hi també el govern efec­tiu. Ales­ho­res podrien pas­sar mol­tes coses, des de la con­vo­catòria d’elec­ci­ons, qui sap en qui­nes con­di­ci­ons i amb quina qua­li­tat democràtica, fins a la sus­pensió de la Gene­ra­li­tat i la ins­tau­ració d’una mena de vir­reg­nat, la qua­li­tat democràtica del qual, aquesta sí, seria una punye­tera escòria. Ep, de cara als resul­tats tam­poc gaire pit­jor que la de la befa arte­ri­o­es­cle­ro­tit­zada gau­dida ara mateix.

Pas­sarà res d’això? En abso­lut. La cam­pa­nya elec­to­ral serà un car­ru­sel de pro­me­ses olímpi­ca­ment incom­pli­des tot seguit. I el pit­jor de tot encara no és el fet en si. És que tots ho saben, ja des d’ara. Ho saben els can­di­dats i ho saben els elec­tors.

Aquest humil cro­nista creu que ja no està en joc la inde­pendència, ni tan sols el benes­tar, sem­pre pre­cari d’altra banda. Està en joc la dig­ni­tat. Se sen­ti­ria un idi­ota si col·laborés en aquesta estafa segura. Es nega a fer el ridícul abo­nant una prer­ro­ga­tiva sabent que no es rea­lit­zarà. Els qui no hi esti­guin d’acord invo­ca­ran –segu­ra­ment– prin­ci­pis cívics i democràtics. Pre­gun­tem-nos on són ara mateix tals prin­ci­pis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia