Ministre candidat

Mentre van creixent els dubtes sobre si finalment podrem votar el 14-F, creix també la pressió perquè el ministre Illa plegui després d’haver acceptat de presentar-se com a candidat del PSC a presidir la Generalitat. A les veus de l’oposició, les primeres a reclamar-li la renúncia, se n’hi han afegit ara de més pròximes, dins del mateix govern de coalició.

Cau pel seu propi pes que, tal com tenim la pandèmia –fora de control i amb perspectives d’empitjorar les pròximes setmanes–, hi ha d’haver al capdavant responsables a temps complet, entregats en cos i ànima a la difícil tasca que tenen encomanada. No és que quedi malament –només–, és que no es pot acceptar que, en ple assalt del virus, el ministre de Sanitat alimenti una altra ambició que no sigui frenar l’expansió de la Covid-19. Que els socialistes apostin per Illa per rendibilitzar el seu perfil gestor i perquè les enquestes li atorguen més possibilitats que a Iceta a l’hora de disputar vots a Ciutadans, s’entén. El que no s’entén és que no actuïn en conseqüència i activin el seu relleu al govern, que li mantinguin la projecció pública mentre no es confirmi que el 14-F es votarà. Per coherència, per responsabilitat en temps d’emergència sanitària i per respecte als ciutadans, cal triar: o ministre o candidat.