El nou Felip VI

El rei d’Espa­nya, Felip VI, o els seus asses­sors a la casa reial sem­blen haver retro­bat el camí del seny cons­ti­tu­ci­o­nal, que situa la monar­quia par­la­mentària com una ins­ti­tució mera­ment deco­ra­tiva més enllà de la repre­sen­tació de l’Estat. No va ser així, ni de bon tros, el 3 d’octu­bre del 2017. Dos dies després del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya i en plena vaga gene­ral en pro­testa per la violència poli­cial con­tra els ciu­ta­dans, els col·legis i les urnes, el monarca va deci­dir que era dia per aban­do­nar la neu­tra­li­tat política, posar-se del cantó d’uns con­tra els altres i renyar, o pit­jor, amenaçar mili­ons de ciu­ta­dans per voler exer­cir un dret reco­ne­gut al món democràtic. Les coses han can­viat molt i a millor des de lla­vors. Deu haver vist la llum, o la seva popu­la­ri­tat a les enques­tes, ves a saber! El cas és que ara li agrada més el silenci. I si algun tema el con­cer­neix direc­ta­ment i cal­dria que el pen­tinés en veu alta, doncs per­fil baix i avall que fa bai­xada. És el cas dels escàndols de cor­rupció del seu pare i rei emèrit, Joan Car­les I. Hau­ria estat bé que agafés el toro per les banyes i rebutgés explícita­ment les acti­vi­tats frau­du­len­tes que han bene­fi­ciat la seva família i han defrau­dat la soci­e­tat, però ni ho va esmen­tar, limi­tant-se a rei­vin­di­car els “prin­ci­pis morals i ètics”. I el mateix amb la veta fei­xista de l’exèrcit que ofi­ci­al­ment encapçala. Hau­ria cal­gut que la situés fora de la llei, que reprengués, que ame­nacés amb l’expulsió i de pas­sada que desa­nimés els nostàlgics sal­vapàtries d’escriure-li més car­tes pro­to­col­pis­tes. Però es va limi­tar a recor­dar el com­promís amb la Cons­ti­tució. És el nou Felip VI, més en el seu lloc que mai.