Sempre hi haurà algú al bosc

Encara recordo l’impacte de la lectura d’Una mujer en Berlín (Anagrama, 2005) per la cruesa del relat d’aquest dietari que se situa entre el 20 d’abril i el 22 de juny del 1945. Es calcula que més de 100.000 berlineses van ser violades aquella primavera en una ciutat en ruïnes, assetjada per les tropes russes. La seva autora, la periodista Marta Hillers (Krefeld, 1911- Basilea, 2001) va prohibir en vida qualsevol reedició, després de publicar-se el 1954 als Estats Units. Va exigir, a més, que se’n mantingués l’anonimat en les possibles impressions pòstumes. Marta Hillers va trencar el silenci però no va voler ser la veu pública de la denúncia de l’experiència col·lectiva. Era i encara és, 75 anys després, un gran tabú a Alemanya. Hi vaig pensar quan una de les dones violades durant la guerra de Bòsnia –entre 25.000 i 50.000– amb el dolor empeltat al cor i amb ràbia pronunciava amb veu alta els noms dels seus violadors al documental Encara hi ha algú al bosc emès dimarts per TV3. Vint-i-cinc anys després de la guerra de Bòsnia, elles i els fills de les violacions fan públiques les identitats i les seves veus perquè no s’oblidi i per trencar l’estigma. A finals dels anys noranta, la periodista croata Slavenka Drakulic va entrevistar a centenars de dones per recollir el seu testimoni però va haver d’usar la ficció per denunciar-ho a Si yo no estuviera allí (Anagrama, 2001). “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, diu la cita de Montserrat Roig que fa d’epíleg del treball. Però malauradament per a les dones sempre hi haurà algú al bosc.