Genis del sud

Un d'aquests dies, divendres al migdia, al Palau Bofarull de Reus, tinc entès que es presenta la Ruta dels Genis: els senyors Gaudí, Casals, Picasso i Miró, tan lligats a les terres tarragonines. I les institucions polítiques i culturals d'aquests territoris, tan amatents al turisme cultural, no volen deixar perdre l'ocasió de posar en relleu aquesta circumstància, que a qualsevol país honora, certament.

Així, doncs, ja tenim en dansa una altra ruta, que s'afegirà a les que han anat sorgint: la dels cellers o catedrals del vi, la de la pau (vinculada, per contrast, al terror de la batalla de l'Ebre), la dels castells templers, la dels monestirs i, posats en cosa gastronòmica, totes les rutes imaginables, cada diumenge una: la de la carxofa, de la cirera, de la mel, del musclo, de l'ostró, del llagostí, del fideu rossejat i, en fi, al seu moment, la de l'oli i del vi, productes tots que aquesta natura i pagesia del sud donen amb excel·lència.

Ara, amb aquesta Ruta dels Genis (que, en veritat, ho eren), les dites institucions (Diputació de Tarragona, delegacions de la Generalitat, a Tarragona i Tortosa, ajuntaments i consells comarcals del Baix Penedès, Baix Camp i Terra Alta), a més dels centres museu dedicats als quatre artistes, posen en comú el capital artístic, museístic i geogràfic acumulat per oferir-lo a la nostra gent i a tots aquells que ens visiten. Bona idea: no tot ha de ser torrar-se el cul a quatre pessetes.

Això voldrà dir que, de la Casa Museu de Pau Casals, a la platja de Sant Salvador (el Vendrell-Coma-ruga) fins al Centre Picasso, a Horta de Sant Joan, passant pel Centre Miró, a Mont-roig, i per tot el món gaudinià, a Reus i a Riudoms, el visitant podrà tenir una idea cabal de tot el que va fer viure, en els temps de joventut, aquests artistes, el record dels quals, en aquests territoris, si s'ha pogut mantenir, ha estat perquè, de fa anys, alguns benemèrits entusiastes de la cultura ho han fet possible.

Jo he remenat una mica per aquests centres i establiments culturals, i no solament perquè des de Vilanova em quedin a prop. De fet, el país és tan petit (com cantava Llach) que tot queda a prop, amb els pros i contres que les curtes distàncies susciten. D'igual manera amb les muntanyes, que no s'ha de fer cap heroisme per pujar-les.

L'esperit de Casals sembla bategar encara pel casal de Sant Salvador, on encara vaig arribar a conèixer un germà seu, Lluís, ja vinclat pels anys. Aquella miranda sobre el mar, els jardins, les nobles estances... Passat el Francolí, tot el món d'avellanes i de llum que cau sobre el Baix Camp van ser els de Gaudí i de Miró. Natura treballada, formes geològiques, espai, terra, mar i silenci, foren els germans silenciosos que germinaren en els seus esperits. El meu amic Martí Rom, mont-rogenc, me'n parla amb devoció, talment com de Picasso a Horta me n'han parlat Salvador Carbó i els Ferràs, artífexs de la seva memòria.

Entre els genis d'aquesta Ruta –si és que això és possible– jo no dubtaria a afegir-hi el de Joaquim Mir, que al segon decenni del segle XX deambulà també pel Baix Camp, per l'Aleixar i Maspujols, convertint aquest paisatge en un encès cromatisme gairebé abstracte i, més tard (1929-1930), per Miravet, on encara hi ha qui el recorda. Són les nostres «geografies artístiques».