Algú ho havia de dir

Són avorrits. Els mítings són avorrits. Formen part d’un ritual al qual ningú vol renunciar en èpoques electorals. Com els debats televisius, però aquest és un altre tema. Ha calgut una pandèmia perquè, un cop despullats dels aplaudiments i els crits de suport del públic prèviament convençut, ens adonéssim tots plegats de com d’afòniques poden sonar certes promeses. Sense ànim de generalitzar, perquè en les formacions, o en moltes d’elles, hi deu haver gent digna i de bona fe, observem com alguns partits, o, més ben dit, els seus assessors, miren de comunicar idees i intencions amb eslògans lapidaris i grans proclames, exhibeixen patums, locals o alienes, que els donen suport, per no esmentar els videoclips motivacionals o els rictus oliosos dels líders en alguns cartells. Resulta curiós com els que han ostentat una mica de poder prometen fer el que no han fet mentre manaven, i com se centren a enumerar les mesures preses com si fer bona política fos un mèrit i no la seva obligació. Ni un error assumit. I els qui no han tocat poltrona enumeren greuges i prometen la lluna perquè, comptat i debatut, no costa res. En fi, ja que ens hem avorrit, almenys que serveixi per a una votació massiva que deixi fora la ultradreta del Parlament. Aquests sí que no, sisplau.