Quan les presons són un negoci

No temen la crisi, sem­pre omplen la bar­raca, els seus preus són com­pe­ti­tius i estan con­nec­tats amb el poder polític que a canvi de recur­sos per a les cam­pa­nyes, els garan­teix per llei la plena ocu­pació. Què més podrien dema­nar? Carta lliure en la gestió, sense intro­mis­si­ons que limi­tin els guanys, i en aquest aspecte tam­poc es poden quei­xar. A qui li importa el que facin entre murs? El seu públic és barat de man­te­nir i dis­posa d’una baixa o nul·la capa­ci­tat de pro­testa. Par­lem de les empre­ses de segu­re­tat pri­vada que als Estats Units admi­nis­tren el 7% de la població peni­tenciària esta­tal i el 16% de la fede­ral, a més del 50% de migrats i sol·lici­tants d’asil detin­guts i un cert per­cen­tatge de menors tute­lats. El pre­si­dent Biden ha orde­nat no reno­var els con­trac­tes amb dotze d’aquests cen­tres, la qual cosa marca una reversió posi­tiva però insu­fi­ci­ent, perquè encara que­den a mans mer­cenàries milers de reclu­sos en situ­ació de forta vul­ne­ra­bi­li­tat: s’han docu­men­tat actu­a­ci­ons degra­dants i cru­els, com ara la negació a l’assistència mèdica i la pràctica d’este­ri­lit­za­ci­ons forçoses, amb l’objec­tiu de reduir la rein­cidència i estal­viar diners al con­tri­bu­ent, ves per on! Cer­ta­ment és tan difícil con­ju­gar lucre i drets humans com fàcil fer sonar la bossa amb equa­ci­ons a mida: legis­la­ci­ons més dures/pre­sons de gom a gom. I ja sabem qui les habita: qui no mereix una segona opor­tu­ni­tat perquè tam­poc ha tin­gut la pri­mera. Per­sis­tent cri­mi­na­lit­zació social i racial a la qual les grans cor­po­ra­ci­ons con­tri­bu­ei­xen fent lobby; neces­si­ten mer­ca­de­ria per al seu negoci.