En directe

Després de quasi un any de pandèmia, hi ha qui encara no sap com fer-s’ho en una retrans­missió online en directe. Parlo de mi, és clar. Em van con­vi­dar a par­ti­ci­par en una taula rodona del Fes­ti­val BCN Negra, com a autora de la novel·la Halley 2042. Dos dies abans, l’equip de so em va fer una prova de con­nexió perquè el dia de la xer­rada tot anés sobre rodes. Vaig pen­sar que eren molt pro­fes­si­o­nals si una set­mana abans ja mira­ven que tot fun­cionés. El pro­blema, com sem­pre, era meu. M’explico: al cap de qua­ranta-vuit hores de la prova de so, cap a les sis de la tarda, em truca un número que no tinc enre­gis­trat al mòbil i em diu: “Anna, estàs a punt? Entres en cinc minuts.” Havia bai­xat una estona a cals veïns i, gili­po­lles com soc, vaig pen­sar que era una broma de mal gust: “Qui cony ets? I on se suposa que haig d’entrar? A l’infra­mon?” La veu de l’altra banda s’iden­ti­fica: “Car­los Zanón, el direc­tor del Fes­ti­val BCN Negra.” Em faig caca a sobre (és un dir). He ano­tat mala­ment la data? La prova de so, és clar, fa dos dies. “Hola, maco –jo encara tenia el ric­tus d’un cadàver exqui­sit–. A puntíssim estic!” Em poso l’abric en mig segon, surto a la ter­rassa dels veïns, m’assec de cul a terra, i miro d’equi­li­brar el mòbil en una escala de mà men­tre em poso els auri­cu­lars. Con­nec­ten en directe. Em noto el cor a la gola. El sol pira de pressa. Haig d’aixe­car-me a obrir el llum. M’esfumo d’escena. Els tècnics em deuen maleir. Deci­deixo anar a casa. Pujo les esca­les de tres en tres amb el mòbil a la mà i el som­riure glaçat, em tanco a l’habi­tació, obro la porta a un dels meus mil gats, em tiro a terra i em trec l’abric. Em faig una cua, estic suant. Aguanto el mòbil amb la mà tre­mo­losa i la imatge deu sem­blar un vide­o­clip de trap gra­vat per un dement. I tot això en directe. N’aprendré, ho pro­meto.