Inestabilitat, amnistia, eutanàsia...

Atribuíem al procés la qualitat de centrifugar la política catalana (velles sigles, dirigents, calendaris, legislatures) però sempre hi ha la política espanyola disposada a un “i jo, més”. Aquell acudit tan dolent de “Soy español, ¿a qué quieres que te gane?”. Això podria ser així, però el cert és que la política catalana sempre té un punt d’inflexió en l’espanyola, com una avançada dels mals a venir. Una de les conseqüències del 14-F català és que, malgrat haver guanyat les eleccions, el PSOE ha contemplat amb melangia com la seva aposta de fer Salvador Illa president de la Generalitat no reeixirà. I no reeixirà tot i que els qui podrien donar-li suport al Parlament són els mateixos partits polítics que li sustenten el govern de coalició i la majoria parlamentària: En Comú-Podem i ERC.

Potser per aquesta inquietud, o pel fracàs dels resultats, el PSOE i Ciutadans van tenir la temptació d’un flirteig curt i diabòlic per capgirar les relacions. La davallada del partit d’Arrimadas, que els deixa amb un irrisori grup de sis diputats (després d’haver-ne perdut trenta), va neguitejar el paper de partit crossa del bastió de la dreta a altres parlaments de l’Estat. La resta és sabut: fracàs de la moció de censura a Múrcia i a Madrid, amb unes eleccions com a contraofensiva que deixa Ciutadans a un pas de la desaparició i el PSOE, un altre cop, més a la intempèrie.

D’entrada, podria semblar que la reacció de Pablo Iglesias d’abandonar la vicepresidència per presentar-se com a candidat a la Comunitat de Madrid contra Díaz Ayuso podria beneficiar Pedro Sánchez, que perd la bicefàlia. Però les eleccions del maig –com totes les conteses electorals– sempre tenen un punt de revàlida. I aquí el PP de Díaz Ayuso hi ha apostat fort amb un duel personalista i demagògic que il·lustra com ningú el trumpisme espanyol: “comunismo o libertad”. La cosa, doncs, queda entre la dreta del PP de sempre però amb el punt d’histrionisme de la presidenta que fa tebis els de Vox contra una ala esquerra que es reparteix entre el candidat del PSOE (Gabilondo), els de Más Madrid i Pablo Iglesias, que s’endú la llufa de l’enemic a abatre. Així el duel queda entre Ayuso i Iglesias, situats com a dos extrems. I això no beneficia precisament el centre que pretenen els socialistes.

I amb tots aquests daltabaixos de vol gallinaci, plana sobre la política espanyola l’amenaça que no ha marxat mai però que ara s’il·lustra amb el pes institucional que va acumulant Vox. A Vox, tot aquest espectacle li convé? Oh, i tant! És que els vots li són regalats, a l’extrema dreta. Una mica perquè és un vot descarnat, antisistema i contra tot. També enfront de la dialèctica de la política institucional, on Vox fa d’una mena d’antídot. Què pot passar amb tot això? Que Vox sigui el partit determinant al Parlament madrileny i Ciutadans sigui la tonada d’una cançó antiga. I Espanya s’agrada tal com és i, en certa manera, no li fa mal que sigui un partit neofalangista com el d’Abascal qui marqui l’agenda política.

En poc menys de dos anys, hem passat d’un Congrés on l’extrema dreta s’hostatjava en una ala del PP i de Ciutadans, a una cambra on n’és la tercera força. Des del Congrés, la seva presència és tan notòria que les votacions es reparteixen amb Vox o contra Vox. Que ho diguin a Pablo Casado, si tenia cap dubte que no s’hi podia alinear quan van presentar la moció de censura. Per no oblidar que un dels seus màxims exponents, Javier Ortega Smith, secretari general de la formació, va ser qui va portar la batuta de l’acusació popular en el judici de l’1-O al Tribunal Suprem.

Per això va ser tan important l’aprovació la setmana passada de la llei que regula l’eutanàsia, aprovada per tots els grups a excepció del PP i Vox. El PSOE i Unides Podem seran llorejats com el govern que va fer possible que Espanya fos el setè país del món a garantir el dret a morir dignament (Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Colòmbia, Canadà i Nova Zelanda). Una llei cabdal que, prèviament, no recollia la Constitució espanyola. I aquí el moll de l’os: aquest dimecres 23 de març, la mesa del Congrés no va admetre a tràmit la llei d’amnistia registrada pels grups independentistes, i aquesta ni tan sols es podrà debatre. El PSOE, el PP i Vox van votar-hi en contra.

Aquesta és la pregunta que haurem d’adreçar a partir d’ara al PSOE en tota negociació a Madrid. Amb Vox o contra Vox? Perquè si de l’amnistia ni tan sols se’n pot parlar, com aspiren a solucionar un conflicte que és d’arrel polític? Probablement és massa metafísic formulat així. Però, amb Vox o contra Vox. I que l’Espanya que en quedi sigui la que vulguin ells.