Terra

Conec gent que cada cop més vol tocar la terra, remenar-la, embrutir-se, regirar-la i cultivar-la. Molts són ciutadans urbanites que s’han d’acontentar inexorablement amb els balconets ajustats de les grans ciutats, però altres fan opcions radicals: marxen a viure a indrets on l’asfalt sigui el mínim i indispensable. Volen realitat, i la ciutat els sembla ficció. No marxen de la ciutat només perquè es fa insostenible econòmicament, sinó perquè valoren un entorn més natural i saludable. També hi ha els amants de la terra de cap de setmana, qui es pot permetre una residència fora de l’habitual i hi va per cultivar hort, jardí, o per anar camp a través a trobar “el terra tou”.

A Girona, a l’edifici on vaig néixer, hi tenim un terrat amb testos i horts urbans de diverses mides. El van construir el 1914 i tot ell té formes ondulades que et transporten a un sembrat. Quina alegria proporcionen els enciams del terrat! I el llimoner que es defensa del vent o els rosers que mai deceben. No és el mateix menjar del teu hort, o admirar les teves flors, que haver d’abastir-se’n a un supermercat urbà on arriben en bosses de plàstic i tot net i polit, asèptic, com si sortís de la farmàcia.

Un amic meu que viu a Boston em confessa que ja no recorda l’olor que fan les tomates de veritat, que les de la seva nevera sempre són insípides. El desig de tornar a la terra, d’on venim (el dimecres de quaresma que ara en temps pasqual ens sembla llunyà ja ens ho recordava, som pols i a la pols tornarem) és una inclinació que la tecnologia per ara no ens pot satisfer. Les pantalles i els dispositius són freds, la seva essència són vidres, plàstics, botons, cables. La sensació de tocar la terra, la seva olor, trepitjar-la, cultivar-la, regar-la, és una vivència tant satisfactòria que empatitzo ràpidament amb aquests perseguidors d’experiències que acostin a l’element terra.

A la ciutat per excel·lència, Nova York, han creat unes vinyes dalt d’un gratacels. Es diuen Rooftop Reds i són a Brooklyn. Han plantat on semblava inversemblant que hi pogués néixer res viu. I bo. S’han embrutit les mans i han remenat la terra, desafiant l’entorn. Fins i tot a l’imperi de l’asfalt i el vidre han necessitat la realitat de la terra “de veritat”. Perquè l’asfalt és l’antítesi de la terra: és una capa artificial i útil sobre la naturalitat sorrenca del concepte que ens ocupa. Necessitem, doncs, la terra. Remenar la terra és terapèutic per a qui ho fa perquè vol. Remoure el sòl escampa les cabòries i et fa concentrar en elements totalment materials: terra, aigua, llavor, ordre, límits.

La terra s’ha fet servir com a contraposició a l’abstracció i la distracció: aterrar una idea, tenir el cap a terra són expressions que ens recorden que la terra ens situa, ens situa, ens aporta protecció i límit. Quan estem amb els peus a terra som lúcids, clars, segurs de nosaltres mateixos. El magnetisme de la terra ens fa seguir drets. Potser aquest fort desig de terra és l’antídot a una vida sense baranes, exemplificada per la ciutat quan la ciutat és aquella idea terrible d’asfalt i despersonalització, fredor i soledat.

Les ciutats, i no només les petites, estan fent molts esforços per tornar a la terra. Les mesures ecosostenibles, l’ampliació dels parcs, la ciutat sense fums són polítiques que porten terra i redueixen el ciment. També les tradicions espirituals han tingut en la terra un element primordial en les seves narratives: des de l’Abraham deixant la seva terra fins al poble jueu i el seu concepte de terra promesa, la terra és un element humà, i no diví. Allò terrenal de fet és el contrari del celestial, que està a un altre nivell més vaporós. La protecció de la terra preocupa les religions, que lluiten pel canvi climàtic i adapten les seves praxis i sobretot intenten canviar la seva manera d’entendre el món per tenir-ne cura.

La terra és el nostre hàbitat, som bombolles a la terra. El pragmatisme és el parent de tenir els peus a terra. I la terra ens respon amable i modelable, o se’ns encara i és àrida i amb arestes. Tot el que tenim és terra. Aquí naixem i morim, aquí legislem i ballem, aquí gaudim i patim. A la terra. Recordem l’expressió genuïna davant d’algú que ha traspassat i que citem en una conversa sense saber-ho. El nostre interlocutor ens respondrà: “És ben mort i enterrat.” Com si necessitéssim també la terra per arrodonir qualsevol operació, també la de morir-se. La terra que pesa. La terra que volem que sigui ben lleugera pels qui ens deixen.