Es van trobar

A Bla­nes, on el pare de Pia Cro­zet era direc­tor de la SAFA, es van tro­bar, i es van unir en matri­moni. Ella i Josep Tarrés. Era difícil que cap dels dos trobés una pare­lla més esca­ient. Perquè la il·lusió, la fan­ta­sia, la cre­a­ti­vi­tat que ale­nava en l’espe­rit de l’una i de l’altre hau­ria estat pro­blemàtica amb una per­sona man­cada de sen­si­bi­li­tat artística.

Allà es van casar i ini­ci­a­ren la llarga tra­ves­sia que els va por­tar fins aquí. Ena­mo­rats ambdós de Girona, vivint tot pri­mer al car­rer de la Força, deci­di­ren –diem nosal­tres– que la ciu­tat no podia per més temps mos­trar-se morta i eixorca i que s’havia de tre­ba­llar per a la seva recu­pe­ració històrica i artística. Pia venia acre­di­tada com a escul­tora per haver rebut, entre altres dis­tin­ci­ons, el Diploma Naci­o­nal de França d’Escul­tura i ja tenia molta obra escam­pada arreu. Durant llar­gues dècades s’ha dedi­cat de ple a des­gra­nar el seu dis­curs cre­a­tiu en peces ele­gants, intel·lec­tu­als i depu­ra­des.

No ha estat fàcil, en un entorn eixut com el nos­tre. El tre­ball d’un escul­tor comença amb la pos­sessió del bloc en brut que ha de depu­rar. El mar­bre, l’ala­bas­tre, el metall, l’acer... són ele­ments difícils pel seu cost, pel volum i per l’encert a l’hora d’esco­llir-los. Per altra part el domini de la matèria reque­reix un tre­ball dur i cons­tant i una idea pre­cisa del que n’ha de resul­tar. Pia ha estat i és una tre­ba­lla­dora incan­sa­ble. No s’enten­dria d’altra manera la gran quan­ti­tat de obra que avui figura per Girona, i també en altres pobla­ci­ons, tant en l’àmbit públic com el pri­vat.

En unes con­ver­ses que Josep Tarrés va man­te­nir amb Josep Pla a Llo­friu, aquest va que­dar impres­si­o­nat de la ima­gi­nació del cre­a­dor gironí. Va voler obse­quiar-lo amb els qua­ranta-qua­tre volums de la seva Obra com­pleta. Pia diu que quan van anar obrint els car­trons que guar­da­ven els lli­bres, va tenir una forta impressió, que es tra­dui­ria en la seva escul­tura A Josep Pla en la plaça del seu nom a Girona. Han pas­sat molts anys i aquell munt de lli­bres con­ser­ven avui l’elegància i l’ori­gi­na­li­tat que els fa dis­tin­tius de qual­se­vol altre monu­ment.

Però aquest no va ser més que un moment de la seva cre­a­ti­vi­tat. S’ha pro­di­gat i mul­ti­pli­cat en peces grans i peti­tes, entre altres raons –supo­sem– perquè només una presència cons­tant en el mer­cat artístic pot aju­dar a sobre­viure econòmica­ment. Estem en un país on no rega­lem res, i els escul­tors són ben mirats, però escas­sa­ment retribuïts.

Al mateix temps Pia Cro­zet ha estat durant tants anys el bagul de Josep Tarrés. És cone­gut –en parlàvem diu­menge pas­sat– l’espe­rit il·lusi­o­nari curull d’idees d’aquell home. Pia el seguia, l’escol­tava, li donava opi­ni­ons fins a arri­bar a un no sem­pre fàcil con­sens. Sí, es van tro­bar i han fet camí junts durant més de mig segle. Temps esplèndids, i també temps dolo­ro­sos, però sense defa­llir ni un moment, ni l’una ni l’altre.

Ara li toca a Pia Cro­zet seguir sola. Accep­tar la sole­dat és un procés difícil. Però la seva ferma volun­tat i el temps que –si Déu vol– li queda al davant, encara ens ha de tor­nar a sor­pren­dre amb l’ori­gi­na­li­tat de noves escul­tu­res i cre­a­ci­ons.