A la tres
Destruir l’enemic
El Quebec va fer dos referèndums d’autodeterminació i allà estan, tan amples. Escòcia en va fer un el 2014 i allà continuen, treballant per fer el segon. Catalunya va fer el seu el 2017, però allà es va acabar el bròquil de la democràcia espanyola. Algú va dir que sense violència es podia parlar de tot, però no es podia; si convé la violència se la inventen i tot d’una el Parlament té prohibit parlar, del rei, d’autodeterminació, de sobirania i del que determini la superioridad. Perquè l’Estat va prendre el poder i es va apagar la llum dels drets, les llibertats i l’estat de dret. El miratge del respecte mutu i la convivència es va esvair del tot; porres, informes manipulats i detencions a granel han ressuscitat el blanc i negre a les nostres vides; la lletra petita dels sumaris, sentències i interlocutòries ha ofegat l’esperit de les lleis i la confiança en la justícia; la Constitució ja no és un pacte, sinó la Bíblia en nom de la qual es menteix, es roba i es mata. Les clavegueres han sortit a la superfície, però ningú se sent brut, ni s’escandalitza, ni tan sols es tapa el nas. El fi justifica els mitjans i l’únic objectiu és destruir l’enemic de l’statu quo. Per això es condecora torturadors, per això es premia amb sobresous els piolins, per això regalen ascensos a jutges parcials, per això Pablo Iglesias ja descansa en pau políticament i per això l’independentisme català continua traient aigua de la barca tres anys i mig després de l’1-O. Presos tancats amb pany i forrellat, exiliats perseguits per l’extradició, tots els càrrecs relacionats amb l’1-O pendents de judici, escrutats del dret i del revés o embargats fins a la ruïna vitalícia per un Tribunal de Cuentas que ara considera tot el pressupost d’acció exterior de la Generalitat des de 2011 susceptible d’il·legalitat i reclamable per anticipat als responsables de la seva gestió. És el preu d’explicar al món, sense censura, ni intermediaris, la perversió de la dependència de Catalunya. En un túnel tenebrós com aquest, l’esperança de vida només pot ser una, que és no deixar de caminar fins a sortir-ne.