Emparaular

Veig el pano­rama polític i no puc evi­tar pen­sar en Lluís Duch. Teòleg, antropòleg i monjo de Mont­ser­rat, mort ara fa tres anys, el seu pen­sa­ment convé tenir-lo molt pre­sent cada dia. La mirada par­ti­cu­lar d’aquest savi que va saber empa­rau­lar el món per fer-lo més ente­ne­dor, més intel·ligi­ble, els cal­dria tenir-lo a mà en aquests temps de crisi de valors i, seguint el seu rao­na­ment, de crisi de parau­les. Parau­les que fins no fa gaire havien aju­dat a cons­truir els fona­ments de la soci­e­tat i a gene­rar esta­bi­li­tat. Parau­les com ara con­fiança i volun­tat, paciència i sacri­fici, par­lar i escol­tar. Parau­les que gene­ren fets i acti­tuds però, quan per­den el seu valor, és la soci­e­tat qui se’n res­sent. I això com­porta que s’ins­tal·li la crisi, que no vol dir res més que una situ­ació com­pli­cada, difícil i ines­ta­ble. Les grans cri­sis de les soci­e­tats que s’han escrit –amb parau­les, per cert– al llarg de la història han estat cri­sis de parau­les. L’home no fun­ci­ona quan l’empa­rau­la­ment no fun­ci­ona. Quan no es res­pecta la paraula ni la paraula donada, ni l’escrita. I és el mateix Duch qui ens recorda que Aristòtil ja dis­tin­geix l’home dels altres éssers vivents per la paraula. Per l’ús que en fa. Per la capa­ci­tat d’enra­o­nar, de posar-hi raó a les parau­les. I viure en la paraula, la cons­truïda, la donada, la dia­lo­gada. L’entesa. Viure d’empa­rau­lar el món, com Duch sos­te­nia. Si empa­rau­lar és el que ens fa dife­rents, no tin­dria sen­tit que si donem la nos­tra paraula no la com­plim. Fent-ho estem traint la nos­tra essència, els fona­ments que bas­tei­xen la nos­tra con­dició humana i sobre la qual s’han eri­git les soci­e­tats for­ma­des per homes i dones amb volun­tat de dei­xar empremta en aquesta vida que neix de les parau­les. És el poder que tenen les parau­les per deter­mi­nar l’existència de les coses. I la volun­tat i la con­fiança per fer-ho pos­si­ble. Tal com sos­te­nia el savi monjo de Mont­ser­rat. Empa­rau­lar.