De guanyar ni en parlen!

Les regles de joc que imposa l’Estat espa­nyol fan impos­si­ble la inde­pendència de Cata­lu­nya. Els cata­lans som trac­tats com una mino­ria naci­o­nal sense sobi­ra­nia ni capa­ci­tat d’acon­se­guir-la, perquè l’alt fun­ci­o­na­riat esta­tal per­tany i milita en la majo­ria hegemònica i perquè és impos­si­ble que un 16% del cens tin­gui repre­sen­tació sufi­ci­ent per can­viar res essen­cial. Per això cap govern espa­nyol per­metrà mai que la qüestió de l’auto­de­ter­mi­nació dels cata­lans es posi a referèndum dels ciu­ta­dans euro­peus; només són un 10% de la població, cata­lans inclo­sos.

Així les coses, els par­tits inde­pen­den­tis­tes només poden plan­te­jar als seus elec­tors una estratègia rup­tu­rista. Natu­ral­ment, aquesta acció política es pot modu­lar, modi­fi­car o calen­da­rit­zar de la manera que es cre­gui més con­ve­ni­ent, però de cap manera es pot plan­te­jar renun­ciar-hi perquè, en la pràctica, això equi­val­dria a aban­do­nar un objec­tiu que és asse­qui­ble per altres vies. De fet, aquesta pos­si­bi­li­tat ja s’ha assa­jat amb èxit amb la xarxa d’urnes clan­des­ti­nes de l’octu­bre del 2017 o, per exem­ple, amb el blo­queig i l’ocu­pació mas­siva de l’aero­port del Prat, dos anys més tard.

La inde­pendència només serà pos­si­ble a par­tir d’una deso­bediència gene­ra­lit­zada i una direcció política clan­des­tina i/o a l’exte­rior. Però és que fins i tot una nego­ci­ació efec­tiva amb Madrid només es pot plan­te­jar si l’Estat con­si­dera plau­si­ble un esce­nari d’aquest tipus, situ­ant la deso­bediència fora de l’abast d’unes for­ces repres­si­ves que han estat supera­des en diver­ses oca­si­ons i que poden tor­nar a ser-ho.

Aquest debat és molt impor­tant. Molt més que el repar­ti­ment de con­se­lle­ries i té poc a veure amb l’estratègia par­la­mentària de l’inde­pen­den­tisme al Congrés dels Dipu­tats. Però res de tot això no s’està dis­cu­tint en aques­tes nego­ci­a­ci­ons ferot­ges amb què s’entre­te­nen ERC i JxCat. No han entès que ningú, quan els vota, no està bus­cant una ges­to­ria per als seus diners públics.