Un mal conte de Sant Jordi

Un dels homenots més erudits i esnobs de la nostra contrada ha tingut el mal gust d’obsequiar-nos amb un lamentable conte de Sant Jordi. Un escrit d’una qualitat literària pèssima, pueril, messiànic, amb afany moralista i uns personatges plans i sense cap tensió argumental. Ho sé: enlloc està escrit que una persona d’una vasta erudició hagi de ser un bon creador, i a fe de Déu que ell n’és la prova vivent.

El conte va d’un cavaller lector que prova debades de comprar un “bon llibre” per Sant Jordi i el llibreter, una caricatura lamentable, una vegada i una altra afirma que no coneix el gran clàssic pel qual és requerit. La facècia consisteix –s’abusa del mateix recurs sense parar– que el bon lector vol comprar, per dir-ne algun, el Quixot i el llibreter li contesta que no el coneix però que li pot donar l’últim del Kiko Rivera, el fill de la Pantoja. El bon lector persisteix en el seu anhel d’un “bon llibre” amb tot un seguit de títols, fins que vermell de vergonya aliena fuig d’un Sant Jordi ple de tifes enquadernades.

És molt important en un text no vulnerar la versemblança i qualsevol persona que visiti llibreries sap perfectament que totes tenen els grans clàssics, és impossible que el llibreter no els conegui, si no és que per Sant Jordi hagin contractat una mena de ni-ni agressiu que odia els llibres i beu entre comandes.

És un conte que vol adoctrinar-nos sobre què hem de llegir i com hem de llegir. Crec que ens fa la mateixa classe una mica millor Italo Calvino amb el llibre Per què llegir els clàssics, que ens exhorta a llegir clàssics i contemporanis. El secret, clar i català, és combinar, cosa que no fa el mal conte de Sant Jordi. Un bon lector sap que pot anar a la llibreria tots els dies de l’any i comprar aquella antologia d’Ausiàs March que tant venera, però que la diada de Sant Jordi, amb les limitacions que tenen les parades, es venen sobretot llibres actuals escrits en català. De llibres actuals, no cal ni dir-ho, n’hi ha de bons i per a tots els gustos.

Però hi ha un problema profund i més important que la cansada dicotomia entre l’alta i la baixa literatura, i que el tenen tant l’autor del conte com Calvino, Bloom, Ordine, Riquer, Nabókov i tants altres, i és aquest: no els importa en absolut no incloure cap autora –o alguna de manera molt excepcional–. El conte de Sant Jordi al qual m’he referit, evidentment, no conté cap escriptora en les sol·licituds del bon lector. I el pitjor és que per a l’homenot misogin això no té cap mena d’importància, és una mena de mania persecutòria absurda i pretensiosa, tan arbitrària com preguntar-se si hi ha més italians que espanyols, o més calbs que peluts –frase extreta de la introducció d’un d’aquests llibres amb llistat de llibres d’homes de tots els llocs i segles que hem de llegir per tenir una cultura general bàsica.

El conte acaba amb el bon lector envermellit de vergonya aliena per la incultura del llibreter. Jo crec que aquesta vermellor facial més aviat prové de la còlera d’una pèrdua d’autoritat irremeiable. M’explicaré: els nostres homes d’una gran cultura fins ara canònica ja no són savis, només són especialistes. Especialistes d’un terç de la literatura que hem de llegir, la saviesa avui no pot excloure la meitat de la humanitat. Els ortodoxos en saben molt, però acaben no sent savis.

Per tant, només tenen capacitat per recomanar-nos un de cada tres llibres dels que hauríem de llegir, un del seu sac, ja els sabeu, i són els de sempre (Montaigne, Ciceró, Balzac, etcètera), algú d’ara –per cert, Gerard Quintana escriu molt bé– i sobretot no deixar-nos les autores. És molt important això o patirem el malefici de Marçal: tindrem a dins del cap un cap d’home, matriu sense camí, donar-lo a llum ens mata, servar-los ens fa morir. El nostre temps per als clàssics sense dones ja no és vigent, Mary Beard i moltes altres, tan catedràtiques com ells, han obert itineraris des d’on ja no es pot retrocedir.