anàlisi
Esteve Vilanova
La regla d’or
L’empresa està molt endeutada, porta anys tenint pèrdues i només subsisteix perquè encara té crèdit, però a l’horitzó comencen a sortir núvols de tempesta, del que podria ser una gran tempesta o d’allò que s’anomena una tempesta perfecta. Saben que el cost d’ara de començar a encarrilar el futur és molt alt i no el volen assumir.
Però comencen a notar que cada dia van perdent més independència perquè els analistes de risc dels seus banquers, per seguir prestant-los diners, comencen a endinsar-se en els comptes i en la gestió, hi detecten punt de fuga i els exigeixen de rectificar. Fins ara el banc els prestava els diners només analitzant lleugerament els comptes, i ara es posen a analitzar el motiu pel qual demanaven els diners. Fins ara hi havia confiança. Però d’un temps ençà alguns analistes han aprofundit més i han començat a veure coses estranyes que poden afectar el bon fi del crèdit i la possibilitat de retorn. D’entrada han vist un descontrol en la despesa, inversions que no es justifiquen per interès ni econòmic ni social i, sobretot, que aquestes inversions no incrementen la productivitat ni milloren l’economia. Tenen molts dubtes que bona part del que s’ha invertit s’hagi fet correctament, amb visió de futur i sobretot en els punts crítics on s’assegurava el creixement econòmic.
Darrerament també els analistes han sabut que l’empresa està passant una greu crisi social: el president és contestat per una part de les sucursals, que són les que generen més beneficis. El director general i tot l’equip del consell d’administració tenen dificultats de cohesió i d’autoritat, mentre algunes seccions, com la d’assessoria jurídica, van per lliure. Sovint boicotegen el director general i el consell d’administració i provoquen vertaders conflictes i perjudiquen la reputació de l’empresa. I una cosa que els fa molta por, als analistes bancaris, és el “risc empresa” i “el risc reputacional”, que és el provocat per les desavinences internes de la direcció.
I quan es troben en una situació així i el nivell d’endeutament no els permet sortir-ne, l’única solució és prendre la gestió indirectament de les polítiques més fonamentals i periòdicament seguir-les per no tenir cap sorpresa.
Si arribat aquí hi ha vist un cert paral·lelisme entre aquesta gran empresa i Espanya, els diré que sí. Avui el govern espanyol està més controlat que mai, i els creditors ja diuen sense dissimular el que pensen i el que cal reformar. La reforma de les pensions que s’està fent, la reforma laboral que no serà l’abolició de la reforma del PP, que s’havien compromès a fer, són exigències que els venen dels analistes. I atenció, que el “problema català” i la forma de reconduir-lo de les institucions espanyoles incomoden molt la UE, perquè ja ha esdevingut el “problema de la UE”. Que en un dictamen de la setmana passada del Consell d’Europa sobre els presos polítics i exiliats s’equipari Espanya, un membre de la UE, amb Turquia, té un cost reputacional per a Europa i per a Espanya importantíssim (els analistes també analitzen el risc reputacional), que ben segur fa mal a Brussel·les, que són els nostres banquers.
El govern espanyol, pressionat per Brussel·les, intentarà fer gestos, els mínims que pugui, per reconduir el “problema català” i poder dir a la UE que ho està solucionant. No hi ha cap dubte que la mesa de diàleg ve més forçada per la UE que per les ganes de solucionar un problema català. Només necessiten un col·laborador per rentar-se la cara davant de Brussel·les. És per això que des d’aquí hauríem de fer les coses molt bé i amb tota la fermesa i unitat possible. Vindran clams per rebaixar exigències, com històricament ens han fet. Cercaran fer-se seus els més febles per dividir-nos, potser ens diran que ara no ho podem assumir tot, però més endavant ho faran. És el que sempre ens han dit. I sempre ens han enganyat.
L’estat Espanya, tan endeutat, és molt feble davant Brussel·les. Té una dependència molt forta dels banquers (la UE i el BCE) i ja saben què diu la regla d’or: “Qui té l’or posa les regles.” En som conscients, nosaltres?
