Com si fossin les nostres

Ni fotos rialleres d’un passat que ha esdevingut dolorós, ni il·lustracions que les presenten com a angelets o com a sirenetes felices sota el mar, ni detalls escabrosos sobre com van ser assassinades o quantes hores hi va passar l’infanticida fins que se’n va desfer. Del que ha passat amb les nenes segrestades a Tenerife pel seu propi pare no ens interessa ni la novel·lització del crim ni la crònica escabrosa de les particularitats. Alguna premsa i alguns mitjans han provocat vergonya aliena, no tan sols dins de la professió, sinó en qualsevol ciutadà amb senderi. L’únic que importa ara és entendre el perquè i mirar d’evitar que hi hagi fets així. ¿Quina mena de societat encara deixa creure a un home que la seva exparella és tant de la seva propietat que és lícit ferir-la allà on més mal li farà, això que ara sabem que se’n diu “violència vicària”? Ara, que estem canviant algunes coses que transmetem a les nostres filles perquè siguin lliures i mestresses de la seva vida, potser hauríem de fer un esforç encara més gran per educar els nostres fills, nois, en el coneixement que les dones no som cap propietat ni cap objecte de frustració ni de venjança. Si estimes i si respectes algú, no li fas cap mal. I el despit no n’és cap excusa. I la premsa groga, que faci el favor de tractar aquestes criatures i la seva família com si fossin les seves.