Talent que emociona

Aquest any Metal­qui­mia, l’empresa giro­nina líder en desen­vo­lu­pa­ment de tec­no­lo­gia i maquinària per a la fabri­cació indus­trial de car­nis, fa cin­quanta anys. Va néixer a Besalú de la idea i l’empenta de Narcís Laga­res, que l’ha fet créixer a Girona fins a estar pre­sent a 90 països i expor­tar el 90% de la fabri­cació. I encara ha tin­gut temps per com­pon­dre sar­da­nes. La segona gene­ració, amb els seus fills Josep i Narcís, va aga­far el relleu fa anys, però la mirada del pare i fun­da­dor hi és sem­pre pre­sent. Del seu bon gust per la música de casa nos­tra en van néixer ini­ci­a­ti­ves de mece­natge, ja que cre­uen en la res­pon­sa­bi­li­tat social cor­po­ra­tiva i la prac­ti­quen. N’hem par­lat molt, de la Simfònica de Cobla i Corda de Cata­lu­nya, que fa una set­mana va omplir qua­tre cops l’Audi­tori de Girona amb un con­cert home­natge als èxits d’un altre empre­ne­dor, en Salvi Cufí, que fa 25 anys va enge­gar Música Glo­bal, la pri­mera dis­cogràfica del país i empresa líder en el que ano­me­nen els ser­veis 360º als seus artis­tes. Per les mans d’en Salvi, la Sabine i el seu equip hi han pas­sat més de 250 grups, els més cone­guts de casa nos­tra. En saben molt, de dis­cos d’or. L’Emo­ci­ona’t amb la SCCC va ser un home­natge als èxits ben cone­guts de Música Glo­bal. Salvi Cufí sap de què va tot això. Va tre­pit­jar des dels 16 fins als 42 anys els esce­na­ris com a can­tant amb Stress, Tro­pi­cana i, després, Aqua­rel·la, un clàssic de les fes­tes arreu del país. En aquesta orques­tra va coin­ci­dir amb el pia­nista i direc­tor musi­cal Fran­cesc Cassú, el direc­tor de la SCCC, pro­fes­sor del con­ser­va­tori i repu­tat com­po­si­tor de sar­da­nes i també de l’òpera Llull, amb lli­bret de Jaume Cabré. Fran­cesc Cassú va aga­far la direcció de La Prin­ci­pal de la Bis­bal, que ja havia diri­git el seu pare, amb 26 anys, el 1992, aviat farà trenta anys. Ara Salvi Cufí i Fran­cesc Cassú s’han retro­bat. Un, a l’esce­nari, diri­gint gai­rebé cent per­so­nes entre músics, mem­bres de la Polifònica de Puig-reig i els can­tants: els reco­ne­guts Manu Guix i Elena Gadel, i, estre­nant-se amb la SCCC, Miki Núñez, que sap cap­ti­var la gent, i una veu que va cau­sar admi­ració, Paula Giberga. L’altre, amb els artis­tes i les seves cançons. Molt de talent, dalt de l’esce­nari. Una boge­ria que va gua­nyar el premi Ender­rok gràcies als cracs que té dar­rere: els Laga­res, la Fun­dació Metal­qui­mia i el talent des­co­mu­nal que ges­ti­o­nen Jaume Lleixà, Fran­cesc Cassú i Salvi Cufí.