L’estiu de la nostra vida

Per què els estius d’infan­tesa sem­blen ina­ca­ba­bles i, en canvi, quan som grans, se’ns fan tan curts? És clar: el temps de la infància es dilata perquè estem molt més expo­sats a la sor­presa que no pas quan som grans, i encara no tenim un món codi­fi­cat amb tanta rigi­desa, ni una sobre­dosi de consciència o experiència insen­si­bi­lit­za­dora.

Els meus estius d’infan­tesa estan fets de veus, de xis­cla­dissa d’ore­ne­tes als ràfecs de les teu­la­des, de síndries refres­ca­des al fons del pou, d’olor d’userda aca­bada de segar, de lec­tu­res de la col·lecció Clásicos Juve­ni­les Bru­guera, de quan l’Onyar bai­xava revin­gut per una tam­bo­ri­nada i ens deixàvem endur quilòmetres enllà pel cor­rent fangós de l’aigua per després tor­nar a casa i sopar d’una esgar­ra­pada abans de sor­tir de nou al car­rer per jugar a cuit i ama­gar als jar­dins lite­rals i simbòlics. Viure a la impen­sada.

La pel·lícula més diver­tida que he vist és Mon oncle (Jac­ques Tati). La més des­es­pe­rançada, Els qua­tre-cents cops (Truf­faut). I la més vital, Amar­cord (Fellini). Ara m’adono que hi ha un fil que rela­ci­ona les tres pel·lícules: la lluita silen­ci­osa que els joves pro­ta­go­nis­tes d’aquests films man­te­nen per defen­sar un temps que escapi del con­trol del Temps Ofi­cial de l’escola, el tre­ball, les obli­ga­ci­ons. Ara que el temps dels nos­tres joves està quasi reglat del tot (escola, extra­es­co­lars, casals, esport...), sos­pito que el cul­tiu intel·ligent d’un tedi i d’un temps no legis­lat són els grans fer­ti­lit­zants de l’aven­tura i la des­co­berta. Ho sé: hi ha propòsits para­do­xals –com ara dor­mir, esti­mar, ser natu­ral o avor­rir-se– que només de for­mar-se com a propòsits ja es fonen igual que flocs de neu a la conca de les mans. De vega­des somio que corro per una platja ina­ca­ba­ble al cos­tat d’Antoine Doi­nel; que un oncle m’avi­cia tot endin­sant-me en bar­ris de la feixa baixa; somio l’estan­quera d’Amar­cord i el petar de la moto que tra­vessa el poble com una fletxa men­tre em diu: “I això és la vida com la vida hau­ria de ser.”