La repressió no falla

Els dos anys de marge que els partits independentistes es van concedir per formar govern no es varen plantejar tant com una oportunitat real de diàleg amb Espanya sinó per comptar amb un temps afegit per pensar quin rumb calia prendre. Les divisions en el moviment han contribuït al seu afebliment però segurament la principal causa del desconcert per a un projecte d’emancipació nacional al qual ara li manca un horitzó concret és la commoció que ha causat (i causa) el cop de mall de la repressió.

En aquest context de vegades hi ha la sensació que les consignes sobre “l’amnistia” i “l’autodeterminació” davant d’un interlocutor blindat que està disposat a exercir la força per tal que cap d’aquests conceptes tingui recorregut serveixen per encobrir col·lectivament una veritat que, no obstant això, tothom intueix, a saber, que no hi ha terme mitjà entre acceptar resignadament la situació de dominació i procedir a la revolta total que el mateix independentisme va decidir frenar l’octubre del 2017 (i d’alguna manera també l’octubre del 2019 durant les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem). Aquesta conclusió lògica, a la qual s’arriba quan hom constata la disposició de l’Estat a pagar qualsevol preu per tal d’impedir la fragmentació, en algun moment serà recuperada per aquells que liderin l’independentisme: si per no cometre delicte i, per exemple, cenyir la teva acció exterior a les competències estatutàries, el Tribunal de Comptes t’exigeix unes fiances de milions d’euros, en el proper embat ja fas directament allò que estava rigorosament prohibit tenint en compte que, al capdavall, et castigaran igualment amb la pitjor de les conseqüències.

És per això que el manteniment sense treva de la repressió fa que qualsevol acord entre actors independentistes per apaivagar el conflicte perdi el seu sentit. Tant li fa que una majoria al Parlament, tot i representar un suport a la secessió en percentatge de vot popular més ampli que mai, decideixi replegar-se i abjurar de qualsevol gest rupturista, que l’integrisme d’estat atacarà igualment i ho farà al marge de si manté o no alguna complicitat amb el govern espanyol.

Precisament a tenor de les fiances milionàries exigides pel Tribunal de Comptes contra membres de les administracions dels presidents Mas i Puigdemont, el ministre espanyol de Transports José Luis Ábalos va declarar que aquestes causes eren “pedres en el camí” del diàleg, però tan sols uns dies després Ábalos era destituït com a ministre i s’iniciava el relleu de les seves responsabilitats en el si del PSOE. La lliçó és clara: qualsevol que mostri una mínima empatia cap a l’independentisme català, ni que sigui aquest mateix independentisme que et permet governar Espanya, acaba fulminat.

La pressió contra els protagonistes del procés encara pot degenerar més i pot representar un enfrontament cada vegada més profund amb el consens democràtic europeu. Els indults poden ser neutralitzats, la incriminació es pot estendre contra l’actual govern català, l’incompliment de la judicatura espanyola de les resolucions que vagin arribant de les instàncies europees pot ser encara més frontal.

Atès aquest context ombrívol, que no suposarà cap correcció sinó més aviat un rabejar-se encara més intens contra la dissidència per part del poder espanyol, el moviment independentista ha de resoldre les seves incerteses com més aviat millor. Aquestes almenys passen per assumir, primer, que mai no es governarà en l’autonomisme com abans; segon, que el règim del present no oferirà mai cap millora en termes d’autogovern i de reconeixement a la realitat nacional catalana, i, tercer, que no hi ha alternativa a reprendre el camí de la confrontació.

Sembla prou increïble que en els anys següents a l’1 d’octubre no ens haguem preparat per fer efectiu el mandat popular, però ara seria devastador no treballar per arribar a la situació en la qual la ruptura es consumi indefectiblement i ens assegurem que ni el Tribunal de Comptes, ni el Suprem, ni el Constitucional (ni, posats a demanar, la Guàrdia Civil o l’exèrcit espanyol) tinguin mai més jurisdicció sobre les catalanes i els catalans.