Futur sarnós

Ja ningú no recordava la grip espanyola de 1918, ni tan sols quan la gent gran anava a vacunar-se, ritualment, un cop l’any. De fet, fins fa poc l’espai de les epidèmies en la memòria popular es limitava a les processons en què molts pobles agraeixen, també anualment, la intervenció medieval d’algun sant o Mare de Déu locals contra la pesta. Malalties bíbliques que havien marcat la història de la humanitat, com la lepra, han acabat considerades problemes mèdics marginals o propis de països pobres i llunyans. Tot això era antic i/o tercermundista. Però la Covid-19 ha fet que aquesta seguretat sanitària –un pèl presumptuosa, una mica de nou rics– hagi caigut a trossos. Quan ningú no s’ho esperava la pesta ha tornat i, com passava en les pandèmies medievals, no distingeix entre les opulentes societats occidentals i la resta del món, entre rics i pobres. La desgràcia s’ha democratitzat i ara no hi ha sant que ho arregli.

El fet és que les desgràcies no van soles i sota la pandèmia de Covid-19 ara s’hi ha afegit el retorn de la sarna. Aquesta picor que crèiem de gos abandonat i espais insalubres amb gent amuntegada torna a escampar-se com si haguéssim tornat a la postguerra. El confinament ha fet que moltes famílies hagin compartit espais mínims durant massa temps i aquests àcars microscòpics s’han escampat com no recordaven ni els nostres avis.

A França, les autoritats sanitàries ja han anunciat que la normalitat no tornarà fins al 2022 o, probablement, fins al 2023, tenint en compte que preveuen noves mutacions per al pròxim hivern que podrien limitar l’eficàcia de les vacunes actuals. Tot plegat, una regressió que ni tan sols ens semblava imaginable a principis de l’any passat. De cop, el passat sarnós s’ha convertit en futur. En definitiva, una gran ocasió per a la reflexió i, sobretot, per a la humilitat.