Un de llengua amb apèndix

L’última visita del diri­gent del PP Pablo Casado a les Illes Bale­ars per dir als illencs què par­len ha fet ves­sar molta tinta. I no és estrany. El palentí (de Palència) va gosar des­men­tir la història lingüística de l’arxipèlag, des de la con­questa de Jaume I fins a l’Esta­tut d’Auto­no­mia de les Illes, per fer un ridícul sense pre­ce­dent. El mis­satge era clar: ciu­ta­dans de les Illes, no mireu cap a Cata­lu­nya perquè, encara que vosal­tres hi sor­tiu gua­nyant, a Espa­nya no li convé. “No sou un apèndix de res”, va dir. Suposo que quan diu “de res” vol dir exac­ta­ment “de res”. Gràcies, Pablo!

El més curiós, però, és la mos­tra d’ignorància col·lec­tiva que va fer el PP de les Illes amb l’ovació a un dis­curs que acaba d’aquesta manera. Em nego a creure que tots els que aplau­dien com­par­tei­xin el con­tin­gut del dis­curs. Vull creure que ho van fer com un pur for­ma­lisme. Dis­ci­plina de par­tit, en diuen, quan es posen les ore­lles de burro.

El fet em va recor­dar una per­sona a qui vaig esti­mar molt però que mai no vaig acon­se­guir fer entrar en raó. Després de 40 anys a les Illes es lamen­tava de l’obli­gació de par­lar en català per als fun­ci­o­na­ris públics i encara deia: “Yo no hablo catalán, hablo mallorquín.” I ho deia en cas­tellà, o n’hau­ria de dir espa­nyol? O millor palentí, Pablo?