En Xevi no para

Quan, el novem­bre del 2017, va publi­car l’excel·lent, espec­ta­cu­lar lli­bre Una vida màgica, sem­blava que ja no hi havia res més que pogués dir o fer en Xevi, perquè allà ja hi era tot, tot. Però el nos­tre home de Santa Cris­tina d’Aro con­tinuà tre­ba­llant, anant d’aquí d’allà amb la seva màgia, ines­go­ta­ble i actiu com si tingués vint anys –com sem­pre, vaja.

Quan arribà el con­fi­na­ment de la Covid, vaig pen­sar que es que­da­ria reclòs a casa, tal com acon­se­lla­ven els ente­sos en pandèmies. Vaig pen­sar: amb la que ens cau a sobre, no sé pas si podrà aguan­tar gaire més, tot i que no és pas un tipus donat a ren­dir-se, a llançar la tova­llola. Però vaig sos­pi­tar que arri­bava algun inici de final, perquè l’home estava dece­but i desen­ga­nyat de la sole­dat i la incom­prensió, lle­vat de sa família. I sí: a casa ja s’hi va que­dar, però es posà a gra­var números de màgia i pres­ti­di­gi­tació que pen­java a inter­net, i ara amb un plus inèdit i atrac­tiu: ense­nyava la trampa –per dir-ho com a ell no li agrada dir.

I pre­ci­sa­ment demà, dis­sabte, un any més i ja en van vint-i-dos, l’home porta a Santa Cris­tina (poble que té màgia, per art de la màgia d’en Xevi que és qui ho engega i ho aguanta tot, o quasi) artis­tes excep­ci­o­nals vin­guts d’arreu del món, autènti­ques pri­me­res figu­res. I si la Covid és un incon­ve­ni­ent per a espec­ta­cles com aquest de demà, se les empesca i orga­nitza dues ses­si­ons, per man­te­nir un afo­ra­ment limi­tat.

Cal remar­car que tot és obra d’un sol home, amb anys i anys de feina a l’esquena i amb migra­des sub­ven­ci­ons. Deu can­sar molt, això. Els con­fesso que si jo fos ell, anys ha que hau­ria tirat el bar­ret al foc; el bar­ret, el conill, la vareta, les pólvo­res màgiques, els daus i tot ple­gat. Però res de tot això: l’home no para, segueix actu­ant, té cura de la seva Casa Màgica de Santa Cris­tina, el museu de màgia més gran del món, dona clas­ses, diri­geix fes­ti­vals, anima pre­sen­ta­ci­ons i tot el que vul­guin. No vull dei­xar-ho pas­sar per alt: visi­tar la seva Casa Màgica és una experiència sen­sa­ci­o­nal que no es pot expli­car, cal anar-hi a veure-ho i viure-ho in situ; no és pas pro­pa­ganda, sinó la pura rea­li­tat. En Xevi no enga­nya, tot i que només els il·lusi­o­nis­tes deuen tenir el pri­vi­legi diví de poder enga­nyar la gent i no haver de dema­nar perdó a ningú.