Catalanofília russa

“És l’hora que la Falange dicti la seva sentència condemnatòria: Rússia és culpable! Culpable de la nostra Guerra Civil! Culpable de la mort de José Antonio, el nostre fundador (...) L’extermini de Rússia és exigència de la història i del futur d’Europa”... I milers de falangistes van alçar la mà cridant “Espanya, Espanya”. Dalt de l’escenari, Ramón Serrano Súñer, aleshores poderosíssim ministre d’Afers Estrangers de Francisco Franco, el seu cunyat. Pocs dies més tard, el 13 de juliol del 1941, sortia cap a Alemanya el primer contingent de voluntaris que acabarien formant la División Azul –oficialment, 250 Infanterie Division de la Wehrmacht–, uns 50.000 espanyols que van lluitar a les ordres de Hitler al front rus.

El xoc del nacionalisme espanyol contra Rússia acabava de prendre cos històric. A partir d’aquí, l’anticomunisme, barrejat amb una evident russofòbia, també va ser útil a Franco per sobreviure a la postguerra i fer-se un lloc a l’ombra dels Estats Units en plena Guerra Freda. El moment culminant va ser la final de l’Eurocopa del 1964, celebrada a Madrid. Aquell Espanya-URSS del Santiago Bernabéu, amb Franco i Joan Carles de Borbó a la llotja i victòria espanyola, va provocar el deliri: “Després de vint anys de pau, darrere de cada aplaudiment sonava un autèntic i eloqüent suport a l’esperit del 18 de juliol!”, escrivia l’Abc.

Amb el temps, el mite retòric de l’or de Moscou es va anar oblidant i l’Espanya democràtica va restablir relacions diplomàtiques amb l’URSS. Fins que el 2017 la fòbia va ressorgir, amb acusacions constants de Madrid sobre una suposada simpatia del règim rus per la causa catalana. Des dels famosos bots a les xarxes fins a l’operació Volhov (en homenatge a una escaramussa guanyada per la División Azul al front rus), tot ha estat desconfiança. Ara Rússia és culpable de catalanofília... En fi, coses seves.