Inflamables i fugaços flocs d'estiu

A l'estiu tota cuca viu i tot­hom qui té una cosa a dir, la diu. Com podeu veure, es tracta d'una nova versió d'aquesta clàssica dita cata­lana, adap­tada als temps que cor­ren, en què sem­bla que les refle­xi­ons no es poden con­te­nir ni madu­rar gaire temps sinó que s'han de dei­xar anar com si fos­sin dimo­nis que ens cre­men per dins. Així sem­bla que ho ha fet el con­se­ller Antoni Cas­tells qui, en l'entre­vista publi­cada diu­menge pas­sat a l'Avui i a El Punt, expli­cava que renun­cia a anar a cap can­di­da­tura en les pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment i que vol accen­tuar el seu posi­ci­o­na­ment cata­la­nista al PSC. Dues deci­si­ons que sem­blen con­tra­dictòries, perquè com es pot accen­tuar el cata­la­nisme del PSC si un dels màxims repre­sen­tants d'aquest cor­rent intern renun­cia a for­mar part de les llis­tes que els ciu­ta­dans han de fer seves? I si el que vol és pren­dre posi­ci­ons amb vista a un futur congrés del par­tit, per què ho explica a tres mesos de les elec­ci­ons en què el seu par­tit s'hi juga més del que s'ha jugat mai en un con­text d'alta com­petència naci­o­na­lista? Si hagués vol­gut pas­sar alguna fac­tura pen­dent, no hau­ria estat més oportú.

Uns altres que sem­bla que pen­sen a raig i en veu alta són els líders dels par­tits que pro­po­sen la for­mació d'una gran coa­lició inde­pen­den­tista. Pri­mer, el tri­dent Laporta-Ber­tran-López Tena pro­posa un front inde­pen­den­tista d'ampli espec­tre i Car­re­tero fa el ronso. Després, el líder del Rea­gru­pa­ment, mirant cap a l'ERC d'on en va sor­tir esgar­rin­xat fins a les ore­lles, asse­gura que a mit­jans de setem­bre hi haurà acords mate­ri­als sobre aquesta qüestió i s'oblida que, a qua­ranta dies dels comi­cis, qual­se­vol acord de coa­lició ha d'estar fet i pas­tat. I, final­ment, Joan Laporta pro­posa a Car­re­tero que Rea­gru­pa­ment lideri les llis­tes de la gran coa­lició a Girona i Lleida i d'aquesta manera dóna a enten­dre que exclou ERC, cap on Car­re­tero mirava amb ulls recon­ci­li­a­dors, i que el front ampli que­darà reduït a dos dits de front.

Tot ple­gat són flocs d'estiu: matèria volàtil que s'encén amb la mateixa faci­li­tat amb què es dei­xen anar i que per poc que algú badi poden aca­bar pro­vo­cant incen­dis de pro­por­ci­ons incal­cu­la­bles.