2015, el mandat de l’error

Explica Manuel Lucas en el seu lli­bre Les ànimes d’Esquerra (Cata­rata, 2020) que el setem­bre del 2015 ningú no havia pre­vist un pla B i el procés seguia enda­vant no amb el suport de la majo­ria social, sinó amb el de la majo­ria par­la­mentària. El PDe­CAT/CDC no ama­gava la seva vocació hegemònica dis­po­sant de la majo­ria par­la­mentària, men­tre ERC inten­tava ocu­par la cen­tra­li­tat política de Cata­lu­nya, aspi­rant a ser el pal de paller de la política cata­lana. Però la gestió política del referèndum de l’1-O, que va ser un èxit popu­lar i polític, va aca­bar sent un fracàs per als par­tits inde­pen­den­tis­tes. Alguna cosa va fallar i més d’un error va ser apro­fi­tat per l’Estat per orga­nit­zar la repressió que el soci­a­lisme no atura amb una amnis­tia.

La diferència entre ERC i CDC és que ERC suma dife­rents sen­si­bi­li­tats d’esquerra i sap que la inde­pendència no serà demà pas­sat. A ERC han vol­gut plan­te­jar que la inde­pendència és necessària per garan­tir un nivell de benes­tar al poble de Cata­lu­nya i han dei­xat apar­cats altres argu­ments iden­ti­ta­ris. ERC va ser defi­nit per Heri­bert Bar­rera el 1976, en un dis­curs a Cale­lla, com un par­tit soci­al­demòcrata, que és el mateix plan­te­ja­ment que va seguir ini­ci­al­ment CDC segons es desprèn de la seva decla­ració de prin­ci­pis fun­da­ci­o­nals. Si bé es va pro­jec­tar amb els mati­sos libe­rals de Trias Far­gas. Un par­tit d’aques­tes carac­terísti­ques àmplies com ERC pot arri­bar a acords amb la dreta naci­o­na­lista, amb l’esquerra del soci­a­lisme i amb el soci­a­lisme, ja que con­serva una certa ambigüitat i fle­xi­bi­li­tat polítiques tot i la força inde­pen­den­tista actual que també es vin­cula a la sobi­ra­nia popu­lar.

Cal recor­dar que el 27 d’octu­bre del 2017 el Par­la­ment va apro­var la Decla­ració Uni­la­te­ral d’Inde­pendència, que va que­dar en sus­pens, sense apli­cació, i amb la reacció de l’Estat atu­rant la vida par­la­mentària i des­ti­tuint el govern es va pro­duir un autèntic enfron­ta­ment entre dre­tes i esquer­res inde­pen­den­tis­tes a Cata­lu­nya. Cada par­tit defen­sava un model de soci­e­tat, que con­ti­nua sense variar en l’actu­a­li­tat, com també la inter­pre­tació del camí a seguir pel procés. ERC ha adop­tat l’inde­pen­den­tisme pragmàtic, men­tre que Juntsx­Cat segueix defen­sant la via uni­la­te­ral, no se sap si amb una nova decla­ració o apro­fi­tant la que està sus­pesa del 2017 i no publi­cada al But­lletí Ofi­cial de la Gene­ra­li­tat.

El repu­bli­ca­nisme ha gua­nyat més força perquè parla d’inclusió, tolerància i l’opor­tu­ni­tat de fer una democràcia millor que aten­gui les neces­si­tats de la massa social i dels més vul­ne­ra­bles, que no es veu que pro­po­sin les dre­tes cata­la­nes com­ple­ta­ment obce­ca­des per fer-se seu el poder.

Car­les Puig­de­mont, pro­ce­dent del sec­tor con­ver­gent, amb l’apli­cació del 155 per Mari­ano Rajoy, va mar­xar a l’exili, però pro­duint la frac­tura amb Oriol Jun­que­ras per les dife­rents visi­ons i estratègies de cadascú sobre el sobi­ra­nisme. ERC no defensa ara la via uni­la­te­ral, a diferència del 2017, fra­cas­sat el procés ini­ciat el 2015 amb la inves­ti­dura de Car­les Puig­de­mont com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, men­tre que aquesta via segueix defen­sada per l’ANC, que suma mobi­lit­za­ci­ons i con­ti­nua defen­sant aquesta via per arri­bar a la República cata­lana.

El 2015 va ini­ciar-se amb una política errònia i poc medi­tada, inten­tant ser­vir-se de la lega­li­tat feta al Par­la­ment de Cata­lu­nya. No es van pre­veure ni valo­rar prou les reac­ci­ons del govern de l’Estat a més de les divergències exis­tents entre orga­nit­za­ci­ons. Ara és el moment d’altres vies amb les difi­cul­tats evi­dents per explo­rar noves vies i camins per arri­bar a la inde­pendència, inten­tant fer pos­si­ble un nou referèndum. Cal superar els errors del pas­sat per cons­truir el futur. La manca d’uni­tat estratègica i de suport popu­lar inde­pen­den­tista con­ti­nua essent un error que difi­culta tota nego­ci­ació amb l’Estat espa­nyol, tot i que la via uni­la­te­ral no es pot des­car­tar si el govern soci­a­lista espa­nyol es manté amb la nega­tiva abso­luta a reconèixer els drets del poble de Cata­lu­nya.