Despenjar el telèfon

Vam enviar un what­sapp, i res. Un rellot­get al cos­tat del mis­satge ens feia veure que el recep­tor ni l’havia rebut. En vam enviar alguns més, i tam­poc: mutis. Vam apa­gar el mòbil, no fos cas que aquests apa­rells que cadu­quen i moren en tan poc temps ja comen­cin a empren­dre el camí de la mort natu­ral(ment) pro­gra­mada. Però no era cosa nos­tra, era cosa d’ells. Les sis hores que les apli­ca­ci­ons de What­sApp, Ins­ta­gram, Face­book i Mes­sen­ger van dei­xar-nos sense con­nexió, dilluns a la tarda, per una cai­guda a escala glo­bal, ens van desen­do­llar del món, i no sabíem si viure-ho amb agraïment o amb angoixa. Però els més angoi­xats van ser els joves, per a molts dels quals des­pen­jar el telèfon i fer –o rebre– una tru­cada és ben bé un acte estrany, quasi vio­lent. Segons un estudi fet a 1.200 mil·len­nis­tes (aquells nas­cuts als anys vui­tanta i noranta), el 81% dels joves tenen ansi­e­tat, pànic, abans de tenir prou valor per fer una tru­cada. I rebre una tru­cada ho veuen com una intro­missió en la seva vida quo­ti­di­ana, a més que el fet de tenir una con­versa directa, de viva veu i amb la pos­si­bi­li­tat que això pogués deno­tar les seves emo­ci­ons, els fa sen­tir més inse­gurs; la con­versa no es pot esbor­rar amb un clic. Des­pen­jar el telèfon és un risc i aquest és un dels pocs ris­cos que no volen assu­mir. Per això els experts els han bate­jat com la “gene­ració muda”. La manera de rela­ci­o­nar-nos ha can­viat tant que pot­ser, en aquest tomb cíclic que fa el món, hauríem de tro­bar la manera de tor­nar a sen­tir-nos la veu i a cagar-la quan par­lem, encara que no puguem esbor­rar-ho.