Com el torró

Ara fa uns dies s’ha sabut que la fis­ca­lia ha afi­nat les coses perquè l’emèrit torni abans de Nadal. Com aquell anunci de torró que eme­ten cada any en què el fill pròdig torna a casa per cele­brar les fes­tes. La diferència entre la rea­li­tat i la família que espera el noi és que, aquí, ningú té cap ganes que torni. Per no tenir-ne ganes, no en deuen tenir ni els seus, de fami­li­ars. I és que l’estampa del dinar de Nadal per a l’actual monarca deu ser per estam­par: un pare que exo­ne­ren per la seva con­dició (no perquè no hagi comès el delicte), una mare cor­nuda que ni es parla amb el pare, una dona que no se suporta amb les ger­ma­nes, un cunyat empre­so­nat per haver robat, una ger­mana exi­li­ada a Suïssa i un nebot pro­per a la ultra­dreta com a bon fill de la classe alta madri­le­nya i que es dis­para al peu. Això, per a un monarca, no deu ser fàcil de pair, sobre­tot si s’aferra a la ins­ti­tució per no per­dre l’esta­tus (encara que sig­ni­fi­qui fer un dis­curs com el del 3 d’octu­bre del 2017).

Però, és clar, després et tro­bes l’altra cara de la moneda de la justícia espa­nyola. La de l’obsessió per­so­nal d’un jutge que està dis­po­sat que el seu país faci un ridícul estre­pitós en el dret inter­na­ci­o­nal només per por­tar a la presó algú que l’ha esqui­vat. Les diferències entre el cas de l’emèrit i el cas de Car­les Puig­de­mont i la resta d’exi­li­ats no tenen res a veure però tenen un gran punt en comú: com l’obs­ti­nació per cons­truir un relat a favor o en con­tra pot tri­om­far en aquest país de fireta del qual estan orgu­llo­sos. Men­tre que amb l’exrei estan dis­po­sats a per­do­nar-ho tot en pro de la uni­tat de l’Estat, amb els polítics cata­lans estan dis­po­sats a fer-ho tot jus­ta­ment perquè aquesta uni­tat ima­ginària no es tren­qui. Sort que el que ha cobrat comis­si­ons il·legals i s’ha posat per damunt del bé i del mal és qui els agrada. Perquè, de fet, els cata­lans “fugits”, com els agrada ano­me­nar-los, el crim que van come­tre va ser posar unes urnes. No patei­xin, que ells d’urnes pel futur de la monar­quia no en posa­ran pas. Estan massa bé.