Bolquers per a qui?

La demografia és un àmbit molt important a l’hora de fer política i, sobretot, a l’hora de fer polítiques. Al món el grup d’edat que creix més ràpid és el dels majors de 65 anys. Aquest grup, el 2018, per primera vegada a la història, va superar el de nens de menys de 5 anys. Al Japó des del 2018 es venen més bolquers per a gent gran que per a nadons. Si creieu que us queda lluny, sapigueu que Catalunya té una fecunditat més baixa que la terra del sol naixent, una esperança de vida semblant i les edats més tardanes del món per al primer matrimoni i el primer fill. Una societat molt envellida implica una frenada econòmica. Hi ha menys mà d’obra disponible per als sectors productius i menys qualificada per als innovadors. En canvi, existeix molta demanda de cuidadors per a la gent més gran. Evidentment les pensions també entren en risc. Aquesta insostenibilitat es pot compensar amb immigració, sempre que tinguem clar quin model de país podem oferir a la gent que vulgui venir a Catalunya per prosperar amb dignitat i, sobretot, si defensem sense complexos el model d’integració que ha funcionat fins fa no gaire. Però amb això no n’hi ha prou. Cal invertir estratègicament en natalitat. És a dir, cal invertir en la creació de les condicions més òptimes perquè la gent se senti amb prou seguretat per impulsar un projecte familiar que inclogui portar noves personetes a aquest racó d’Europa. Per això em sembla millor l’anunci que va fer el govern català durant el debat de política general, d’oferir gratuïtat a P2 als qui tenen fills, que el que va fer el govern espanyol en la presentació del pressupost, d’ajuts al lloguer pel simple fet de ser jove amb un sou precari. Perquè no es tracta de subvencionar la precarietat juvenil, es tracta d’incentivar-ne un desenvolupament digne i pròsper. Es tracta de crear condicions per a un futur de construcció i no per a un present resignat. Cal ambició, objectius clars i un discurs desacomplexat que ho defensi.