Omella i el sexe lliure

Joan Josep Ome­lla, bisbe des de fa 25 anys, arque­bisbe de Bar­ce­lona des d’en fa 6, car­de­nal des del 2017 i pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola des de l’any pas­sat, porta un gran pes a sobre i no és el dels càrrecs, sinó el de l’Església mateixa, en el seu cas la catòlica, apostòlica i romana. Una ins­ti­tució que en 2.000 anys acu­mula bon­dat i mal­dat a parts iguals, i això és massa mal­dat per a algú que fa vint segles que dicta i jutja el que està bé o mala­ment, que con­ce­deix per­dons i imposa penitències, que bea­ti­fica i con­demna, per des­comp­tat en nom de Déu. Esta­ria bé tenir fil directe amb el tot­po­derós per saber què en pensa ell, de tots els abu­sos sexu­als, agres­si­ons i vio­la­ci­ons a nens i nenes prac­ti­cats per eclesiàstics o sota el parai­gua de l’Església i enco­berts per la ins­ti­tució. Pot­ser ompli­ria els tem­ples d’estàtues de sal o pot­ser no hi dei­xa­ria pedra sobre pedra. El que sí que sabem, per exem­ple, és que des del 1950, a França, 330.000 infants han estat vícti­mes de la pederàstia en l’àmbit de l’església, segons l’informe de la comissió inde­pen­dent que ho ha inves­ti­gat sota super­visió de la Con­ferència Epis­co­pal Fran­cesa. Només a França i només en els últims 70 anys. Ara pen­sin en Espa­nya, Itàlia, Àfrica, Lla­ti­noamèrica, pen­sin en l’any 600, el 1000 i el 1600, i cal­cu­lin la mag­ni­tud expo­nen­cial de la tragèdia. I no només per la quan­ti­tat de vícti­mes, també per la mal­dat acu­mu­lada, per la violència exer­cida, la tor­tura física i psi­cològica, l’abús de poder, l’engany i la hipo­cre­sia. Efec­ti­va­ment, el pes és insu­por­ta­ble per a la raó i fins i tot per a la fe. Davant de la cru­esa acla­pa­ra­dora dels fets, l’única acti­tud digna és la tolerància zero; inves­ti­gar la veri­tat, cas­ti­gar els cul­pa­bles i dema­nar perdó a les vícti­mes i a tots els fidels. I, fran­ca­ment, sen­tir l’arque­bisbe Ome­lla res­po­nent que tots els esta­ments, no només l’Església, han de fer autocrítica; que els mit­jans de comu­ni­cació són cul­pa­bles d’inci­tar el sexe lliure, insi­nu­ant que el sexe lliure té alguna cor­re­lació amb la pederàstia; que a Espa­nya no cal una inves­ti­gació com la fran­cesa, o que el secret de con­fessió és, de facto, la coar­tada de tots els cri­mi­nals sexu­als amb sotana, la veri­tat, fa de mal­pen­sar.