Les persones no són armes

Les noves guer­res no fan ser­vir ni els fusells ni els tancs, uti­lit­zen les xar­xes soci­als, les notícies fal­ses i la des­es­pe­ració de les per­so­nes, i les con­ver­tei­xen en armes. El drama que es viu a la fron­tera entre Bie­lorússia i Polònia, on s’api­lo­nen famílies, pares, mares, fills mor­ti­fi­cats pel fred, tur­men­tats per la gana i des­es­pe­rats per l’engany de les auto­ri­tats bie­lo­rus­ses que els hi havien fet creure que era pos­si­ble tren­car les fron­te­res de la UE i arri­bar al paradís ale­many, posa la democràcia davant del mirall. I men­tres­tant les potències es bara­llen, què n’hem de fer de les per­so­nes? Han­di­ca­pada per l’anal­fa­be­tisme polític i espan­tada per la pujada de la ultra­dreta i la xenofòbia, Europa, en teo­ria la pàtria dels drets i les lli­ber­tats, ha deci­dit recu­pe­rar les mar­ques, aixe­car murs i dei­xar per més enda­vant la res­posta als pro­ble­mes imme­di­ats. I qui se n’apro­fita? Dic­ta­dors com ara Lukai­xenko, pro­te­git per l’ombra de Putin, que uti­litza els immi­grants com a escut men­tre amenaça de tan­car l’aixeta del gas; reis abso­luts com per exem­ple Moha­med VI, de qui l’emèrit diu que és el seu “nebot adop­tiu”, que no dubta a mani­pu­lar col·legi­als i des­posseïts i enviar-los a Ceuta per refer­mar la sobi­ra­nia del Mar­roc sobre el Sàhara Occi­den­tal. Tra­fi­cants, màfies, gover­nants es valen de la neces­si­tat i la incer­tesa dels que, fugint de la misèria, la manca de lli­ber­tat o la per­se­cució política, estan en la dis­jun­tiva de jugar-se la vida o per­dre-la. Els han con­ver­tit en una sim­ple mer­ca­de­ria i obli­den que són ciu­ta­dans amb dig­ni­tat que llui­ten per una espe­rança comuna i pel futur.