La bona cara

Va ser sobretot després de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust, quan en el si de les ciències socials es va instal·lar un més que justificat pessimisme. Els desastres sangonosos que vam arribar a perpetrar com a espècie, amb els camps d’extermini i la crueltat que es va veure al front bèl·lic, amb l’ascens previ dels totalitarismes i el triomf d’aquella “banalitat del mal” que ho va podrir tot, van soscavar seriosament qualsevol optimisme antropològic. L’ésser humà no podia mirar-se al mirall i veure-hi res gaire decent: tan sols un depredador a l’atur que pot mantenir la calma gràcies a lleis fermes, vigilància policial, un oci alienador i un cert grau de prosperitat que mantingui tothom més o menys amb la panxa plena.

Que “l’home és un llop per a l’home” ho hem anat repetint des de Hobbes; o que del “fustam torçat de la humanitat no es pot construir res recte”, per dir-ho com Kant, i d’altres apreciacions deterministes, que sempre acaben recordant-nos que la nostra espècie és essencialment la d’uns assassins imminents… Però de veritat n’hi ha per a tant? Podem dir, sense caure en l’exageració, que el que ens caracteritza com a espècie és el crim i la rivalitat desfermada més que la col·laboració intel·ligent, l’ajuda mútua, el treball en equip i el pacte moral de provar de viure junts i perpetuar-nos?

La història humana és una història de terror o d’alegria? Veritablement som tan violents i sense escrúpols? La ficció novel·lística i cinematogràfica està farcida d’assassins i d’històries sobre la nostra capacitat de fer carnisseries. Però, i la realitat històrica? De veres és –o ha estat en el passat– tan terrible? William Golding (premi Nobel de literatura 1983) va escriure la novel·la El senyor de les mosques, en què fantasiejava amb la hipòtesi d’uns nens que naufragaven en una illa deserta. En aquella ficció tot anava a mal borràs: gradualment els nens es tornaven uns salvatges, per molt que fossin anglesos i educats a bones escoles. Hi acabava regnant el crim i la violència, perquè bastava que caigués la pàtina de civilització i emergia la bèstia i es tornava a un estat de salvatgia homicida. La novel·la va ser un èxit; confirmava les nostres pitjors intuïcions. Però, i si totes aquestes idees i imatges sobre el mal humà fossin una trista “llegenda negra”? Si a la realitat s’hagués donat el cas d’uns nens que haguessin naufragat i s’haguessin vist amb l’obligació de conviure i sobreviure en una illa deserta: de veres haurien acabat així?

Rutger Bregman, en l’assaig La humanitat, que acaba de sortir en català al segell Empúries, s’encarrega de buscar i trobar un cas idèntic, perquè resulta que s’havia donat, a la Polinèsia, l’any 1965. Però els joves que havien naufragat després de robar una barca de pescadors a l’illa de Tonga no van acabar matant-se entre ells: 15 mesos després de perdre’s els van trobar, i tots estaven vius, sans i alegres. Havien sabut conviure tot i les dificultats, l’escassedat i el conflicte, i van saber bregar en un entorn poc propici i sobreviure, junts i sense prendre mal. A més, els que són vius, anys després, mantenen una bona relació.

De veritat creiem, però, que ens tornaríem unes bèsties assassines en cas de caure el règim de vigilància legal i policial que ens envolta? És una constant de les pel·lícules i sèries de zombis, també; l’apocalipsi dels morts vivents fa que el món se’n vagi en orris, però el vertader perill no són els zombis mossegadors, sinó principalment els altres éssers humans, molts dels quals aprofiten el caos per deixar-se anar en un desgavell de mort, lladronici i violació. Per què tenim una idea tan baixa sobre nosaltres mateixos? No és més aviat contraproduent o nociva, la idea que de tots no se’n pot esperar res de gaire bo, o que fins i tot rere les nostres grandeses –en art, en medicina, en política…– no hi res més que l’egoisme d’unes elits interessades en la seva glòria?

Bregman posa molts exemples engrescadors, memorables; corregeix tot un plegat de suposats científics socials que han fet, sense rigor i amb manipulacions molt tèrboles, les proves que els servien per a les seves tesis, com més macabres i negatives millor. Val la pena confiar-hi, en nosaltres; val la pena fer l’esforç per veure que, com deia Albert Camus, a pesar de la nostra crueltat tenim molts aspectes positius i admirables.