Poc de fiar

La vicepresidenta primera espanyola Nadia Calviño ha crispat les relacions amb els seus socis de govern i amb els seus principals suports parlamentaris posant en dubte la voluntat de fer complir unes mínimes quotes per al català, el basc i el gallec a les plataformes audiovisuals. No és només que els independentistes hagin posat el crit al cel, sinó que també ha hagut de sortir Podem a avisar de la possibilitat del seu vot contrari a la nova norma. Seria força ridícul que una part del govern espanyol acabés rebutjant una proposta de l’altra facció per manca d’acord. Sempre és bo recordar amb horror que aquest és el millor govern que pot oferir Espanya: una coalició progressista dependent del suport dels independentistes i autodeterministes d’arreu de l’Estat hauria de ser, a priori, sensible a la diversitat. En canvi, cada petita passa en aquest sentit es fa a contracor, arrossegant els peus, com si fos una concessió gegantina tal com arrencar-se un queixal. A part d’això, hi ha la condició de poc fiable d’uns governants que avui prometen una cosa i demà ho intenten matisar o desmentir per la porta del darrere. Una excessiva confiança sempre és perillosa i així ho adverteix el refranyer popular. “En la confiança està el perill” i “massa confiança mata l’home” són un parell de dites recollides al completíssim diccionari Alcover-Moll. Però si ser confiat és poc recomanable, encara ho és menys no ser de fiar. La quotidianitat i els negocis ens ensenyen que els caragirats no són bons com a socis ni per fer-hi tractes. Així que el PSOE haurà de rumiar si li convé que s’hagi de recelar constantment de la seva paraula i si això és bo per a la seva estabilitat al capdavant del govern i, fins i tot, per a la seva idea d’Espanya. Al cap i a la fi, la lliçó que se’n desprèn és que no cal que mani el PP o qualsevol altre papu per haver de patir per la salut del català.