Prou de somicar, decisions

Els pares i mes­tres de Canet de Mar es que­da­ran sols, tot i la sim­pa­tia popu­lar, tot i les decla­ra­ci­ons del govern i dels par­tits. Ningú no els aju­darà a com­ba­tre una sentència del TSJC que, a par­tir del curs vinent, s’anirà gene­ra­lit­zant a mesura que, família a família, l’ofen­siva cas­te­lla­nista vagi eli­mi­nant la fra­gilíssima immersió lingüística en català.

Els par­tits inde­pen­den­tis­tes estan lluny d’una estratègia de mobi­lit­zació al car­rer i les enti­tats de la soci­e­tat civil han per­dut gran part de la mus­cu­la­tura social que les carac­te­rit­zava. Ras i curt, la justícia espa­nyola anirà modu­lant, a volun­tat, els ter­mi­nis del retorn a una escola des­ca­ta­la­nit­zada que garan­teixi que àmplies capes de la futura soci­e­tat cata­lana con­ti­nu­a­ran essent cas­te­llanòfona­ment mono­lingües.

Davant d’aquesta evidència calen pro­pos­tes. Una podria ser retor­nar a la con­fron­tació al car­rer, en aquest cas no per avançar cap a la República, sinó a la defen­siva per pre­ser­var drets –pre­ca­ris– deri­vats de l’auto­no­mia.

Una altra pos­si­bi­li­tat, estric­ta­ment ins­ti­tu­ci­o­nal, seria plan­te­jar –com pro­posa Germà Bel– un sis­tema dual, on les famílies puguin adhe­rir-se a un pro­jecte o bé en català o bé en cas­tellà. Així és a Euskadi i també al País Valencià.

Sigui com sigui, la immersió ja estava molt tocada abans d’aquesta sentència. És per això que cal triar entre l’opció d’una mobi­lit­zació mas­siva en demanda d’una immersió real i eficaç –i deso­bediència ins­ti­tu­ci­o­nal, com va fer Clara Pon­satí– o bé un canvi de sis­tema edu­ca­tiu que tin­gui la capa­ci­tat d’anar a totes, com ho és el de les dues línies.

Pot­ser encara hi ha d’altres pos­si­bi­li­tats, els experts ho deuen saber. El cas és que no podem dei­xar que, una vegada més, la classe política d’aquest país deci­deixi a què renun­cia per tal de man­te­nir-se en el poder.