El català de la ‘v’ d’‘envelat’

No tenia l’eina de treball per escriure: la llengua. I va estudiar el català com si el món finés l’endemà. Es va agafar a Pompeu Fabra amb la mateixa bogeria i el mateix desfici amb què de joveneta volia ballar a l’envelat de la plaça del Diamant i els pares, com que era filla única, no li ho deixaven fer. “Quan vaig decidir escriure em vaig trobar el problema que no sabia redactar ni una carta en català per l’educació en castellà rebuda a l’escola.” Ho explicava Mercè Rodoreda a Joaquín Soler Serrano el juny del 1980 al programa A fondo amb motiu de l’edició del segon volum de les seves obres completes. En l’entrevista, la Rodoreda parla en castellà amb accent, aquell que denota haver nascut “immergida en aquesta llengua, la dels meus pares, la del meu poble”, tal com va dir cinc anys abans en la presentació de Mirall trencat. Hi explica les inseguretats dels inicis però també les ínfules de princeseta de quan va ser “acceptada” en el grup d’Armand Obiols, Joan Oliver, Francesc Trabal, i perquè llegia Dostoievski. Però implícitament hi ha una justificació constant, el perquè de la llengua, el motiu de l’exili: el català. Ja no diem la v com la deia Ramon Muntaner quan canta “els somnis d’envelat” de la deliciosa cançó de la pel·lícula de La plaça del Diamant. Però quaranta anys després estem perdent molt més que la manera de dir la v. Estem perdent l’escola.